Són faves comptades
Inspiració i entusiasme
Els que expliquem notícies no voldríem mai haver-hi d'aparèixer. Tard o d'hora, però, tenim l'obligació d'informar d'allò que també ens afecta, perquè no som cap excepció. Llegeixo que el nombre de periodistes sense feina s'ha triplicat durant el 2012 respecte a l'any anterior. Quan no hi ha hagut retallades i ERO laminant redaccions, hem estat testimoni de tancament de ràdios, diaris –de paper i digitals–, revistes, televisions i, fins i tot, dues agències d'àmbit estatal. I ja veurem què passarà aquest any que tot just acabem d'estrenar, però pinten bastos. Que es retalli en sanitat i en educació ningú ho entén, perquè repercuteix directament en la nostra salut i en la formació que ha de garantir un futur per als nostres nens. Però a les tisorades que afecten els mitjans de comunicació i que afavoreixen les concentracions de grans conglomerats de premsa, amb el que això comporta de monopoli i d'uniformització de criteris, no sembla que s'hi pari importància, o almenys no fa l'efecte que preocupi excessivament la ciutadania en general. No és important saber qui t'explica les notícies i com te les explica? No és necessari un punt de vista diferent, imparcial i que ofereixi totes les cares d'una notícia? No cal que els mitjans de comunicació informin per donar a conèixer tot allò que pugui ser rellevant per al públic i que aquest hagi de saber? O ja ens està bé viure en la desinformació, la manipulació i la visió interessada i esbiaixada de la realitat? Dubto que admetem aquest model. I més ara que tot se sap a còpia de piulades. Per això convé reivindicar la feina del periodista; tant de bo que les empreses que miren de fer negoci amb un mitjà de comunicació també siguin d'aquest parer, el de valorar com cal la feina d'aquell professional, que consisteix a descobrir i investigar temes d'interès públic, contrastar-los amb fonts fiables, sintetitzar-los, jerarquitzar-los i difondre'ls ja sigui per ràdio, televisió, al diari o per internet. Que ho faci amb criteri, lliurement i sense coaccions ni amenaces de cap mena.I que sobretot s'hi pugui guanyar la vida, perquè si no la inspiració i l'entusiasme, com deia Kapuscinski, són un foc que amb el temps s'apaga. I sense aquest foc la societat queda freda i a les fosques.