2013, il·lusió i els peus a terra
Els europeus, i per tant els catalans, hem estat criats en la diversitat i hem passat les nostres vides en companyia
de la diferència
Acaba de traspassar un dels periodistes que més havia seguit quan dirigia el Times de Londres, quan encara no havia estat perillosament contaminat pel nou periodisme al servei del negocis i amb complicitat indecent amb els polítics. Rupert Murdoch encara no havia ficat les urpes sense escrúpols a la premsa britànica. William Rees-Mogg era un periodista culte, escrivia molt bé, sabia història i com un anglès clàssic havia viatjat abastament.
Un parell de vegades vaig tenir l'oportunitat de coincidir i enraonar amb ell. Era d'aquells anglesos que només tenen una mica de complex de superioritat, una polzada, molt poc, gairebé no es nota, però només en obrir la boca ja es veu on han estudiat i gairebé el sou que cobren. Un home que parla així ha de pertànyer necessàriament a la classe dirigent.
Rees-Mogg era europeista com ho han estat molts anglesos amb mentalitat oberta. Tenia un concepte inquietant i alhora optimista del pes de la història en el comportament del pobles. Deia, per exemple, que l'Europa de Napoleó fa ver possible l'Alemanya de Bismarck, que l'Alemanya de Bismarck va fer possible l'Europa de Hitler que portà indefectiblement a l'Europa de Brussel·les que avui ha esborrat les doloroses petjades de la guerra freda i roman unida i sense perspectives de guerres a l'horitzó per primera vegada en segles.
Malgrat les pors, la crisi i l'angoixa que bateguen avui en el cor d'Europa, en entrar en un 2013 ple d'incerteses de tota mena, és bo situar en perspectiva d'on venim, on som i cap on anem. Els totalitarismes del segle passat, dos monstres que assolaren el continent en llargs períodes del segle passat sembrant de desenes de milions de morts l'espai de la civilització europea, no hi són.
Diria que el més important de l'any que encetem, des d'una Catalunya que políticament intenta fer un salt polític de gran magnitud, és contribuir que la convivència, el respecte a l'altre, la llibertat de pensament i d'expressió, el fer petites grans coses per l'interès comú, facin possible viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.
El geni d'Europa, ha escrit George Steiner, “és allò que William Blake hauria anomenat la santedat del minut concret que és el de la diversitat lingüística, cultural i social, d'un mosaic generós que sovint converteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres, en una divisió entre dos mons”.
Penso que en aquest moment de grans projectes nacionals no s'hauria de perdre la visió que catalans europeistes de tots els temps han tingut molt en compte. Es tracta de fer les coses bé, d'educar els infants en el respecte a les diferències des d'una catalanitat sense complexos i amb una normalitat que posi més èmfasi en el que fem que en el que diuen els altres que fem.
No és bo perdre de vista que els europeus, i per tant els catalans, hem estat criats en la diversitat i hem passat les nostres vides en companyia de la diferència. A força de trompades hem après lentament, ho hem hagut d'aprendre, el difícil art de viure pacíficament amb la diferència. S'ha dit, ho escriu Bauman, que l'universalisme inherent de l'esperit europeu consisteix en la seva capacitat per conversar amb l'estranger.
L'Europa del segle XX ha conegut els avenços científics més remarcables de la història i, alhora, hem reculat a l'edat mitjana en la capacitat de destrucció de vides i de cultures diferents. Com aquells monestirs de l'època hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre'l a través de tots el mitjans possibles.
Aquesta setmana es produirà un fet que trobo molt rellevant, una cosa concreta, una contribució al benestar i al progrés del país. Es tracta de la inauguració del desdoblament de l'eix transversal, una idea que fou concebuda en els temps del Mancomunitat, planejada per la República i finalment executada per la llarga etapa de Jordi Pujol de forma encongida, i ara s'obre l'eix desdoblat que unirà Girona i Lleida per carretera sense passar per Barcelona. Trobo que és un fet de gran importància per al futur del país.
El canal Segarra-Garrigues està avançant lentament per les terres de la Segarra, l'Urgell i les Garrigues per convertir desenes de milers d'hectàrees de secà en regadiu, amb el que comportarà per al progrés de comarques assedegades històricament.
Desitjo que el 2013 avanci pels camins que marquin els polítics representants de la voluntat popular i alhora per construir una societat més justa i més equitativa. Catalunya i Occident en general afronten reptes i amenaces greus. Cada any, i sempre ha estat així. Però cal no perdre de vista que els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental continuen sent el somni de la major part de la Humanitat.
I aquests valors cal conrear-los des de tots els àmbits. L'ensenyament secundari i universitari, la recerca, el manteniment i expansió del teixit industrial i productiu del país són pals imprescindibles per bastir la societat del futur. Cal continuar i augmentar les capacitats de Catalunya en tots aquests camps. Si el debat nacional i el debat social poden anar plegats, millor. Però sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l'altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que creï riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no es desentengui de sobte i amb un cop de porta d'Espanya, sense aquests i altres requisits l'any 2013 se'ns pot fer molt feixuc.
Els grans projectes patriòtics de Catalunya no arribaran gaire lluny si no es fonamenten en les coses concretes que afecten les persones i que els donen l'oportunitat per poder progressar i viure en llibertat en una societat plural que ha tingut la virtut històrica de sumar i d'integrar totes les onades de nouvinguts que ens han fet evolucionar sense perdre els trets indestructibles de la nostra manera de fer i ser.
