Joan Estelrich

Els dietaris de Joan Estelrich que ha publicat Quaderns Crema expliquen més coses de les que segurament ell volia. Malauradament, no s'han conservat tots. I Estelrich no va saber o no va poder o no va voler trobar el temps que li calia per aprofitar-ne les notes i escriure les memòries que hauria volgut fer. Tant se val. Recordo que va dir Henry Miller: “Cap home no bolcaria una paraula sobre el paper si tingués el valor de viure d'acord amb el que creu... Per què difereix l'acció?... Llevat que, com els altres homes, el que realment vulgui sigui només: el poder, la fama i l'èxit.” Estelrich, en tot cas, va bascular entre sobreviure amb èxit i el que molts esperaven d'ell –era un intel·lectual de Mallorca, un català brillant que es va vincular a Cambó, sense perdre mai la seva llum pròpia–. Va apostar per viure. Va ser perquè era llest? Va ser a causa del seu ego? No va tenir cap altra opció? Se'n va sortir prou bé, malgrat el franquisme. Però no va arribar ni a mig camí de Zweig, de Maritaine, d'Ungaretti, de Borges, que també van viure temps difícils. A alguns d'ells els va tractar a Budapest, dies abans de la guerra; als altres, a la tardor de 1936, en unes jornades del Pen Club a Buenos Aires, on va anar gràcies a Cambó. Hi va fer un gran paper. En aquells dies del 36, la seva situació contrasta amb la de Catalunya. A Buenos Aires rep Nadal-Mallol. “A desgrat del que ens separa políticament, com que tots dos som patriotes autèntics, hi ha un comú denominador que ens permet entendre'ns.” Li dedica, però poques ratlles. Nadal era del Port de la Selva, es va exiliar a Buenos Aires el 1912, on va morir i on va dirigir Ressorgiment (1916-1972), la publicació més radicalment catalanista d'Amèrica. A Nadal, avui, hi ha qui el recorda gràcies a això. D'Estelrich, avui, alguns pensem que va ser una víctima i no un botifler. Atrapat en el cop baix del franquisme, va morir a París. Era més culte que Nadal, però menys valent. Ai! Ens hauria agradat tant que hagués fet la seva obra!