Democràcia franquista

L'any «horrible» perpetrat aquest 2012 per la monarquia espanyola –tot i que la cosa ja ve de molt abans– no fa res més que constatar una de les veritats amagades de la democràcia espanyola institucionalitzada a partir de la Constitució del 1978: que es va bastir sobre els fonaments del règim dictatorial que la va precedir durant quaranta anys. El mateix rei Joan Carles, escollit a dit pel dictador Franco uns anys abans, n'és la prova més evident, i el monarca, a més, no se n'amaga. Tot al contrari, la Casa Reial espanyola no té cap problema per penjar al seu web el vídeo de la salutació nadalenca del 1975 en què Joan Carles es desfà en elogis a Franco, un fet del tot incomprensible en qualsevol altra monarquia constitucional europea. L'herència franquista, personificada especialment durant molts anys en l'exèrcit i també –encara!– en molts dirigents de la dreta espanyola, ha estat un llast molt important en el desenvolupament democràtic de l'Estat, amb dèficits destacables com ara la manca de transparència dels comptes de la mateixa Casa Reial, la corrupció o la tolerància envers la diferència de llengua i cultura de determinats territoris. Un llast que s'ha fet més evident que mai a l'hora d'acceptar –de fet, ni tan sols per portar-ho a debat– les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. La manca de cultura democràtica espanyola queda ben a la llum, a més, quan es posen de costat els processos sobiranistes català i escocès i la manera com han actuat els respectius governs. El britànic, acceptant sense problemes les regles del joc democràtic. L'espanyol –amb el suport de l'oposició socialista, cal no oblidar-ho–, tancant-se en banda a qualsevol consulta a l'empara d'una constitució que –i això també cal tenir-ho ben present– va bastir-se sota la pressió d'un règim que es volia perpetuar com fos.

(Article publicat a Presència del 6 de gener de 2013)