Psiquiatria

Als anys 70 alguns conspicus periodistes amb bones relacions amb les esferes del poder van considerar que per dignificar la gent de la premsa calia associar-la a un títol universitari. Un títol de llicenciat, naturalment. I així vam assistir al despropòsit que uns estudis que es cursaven amb escreix en tres anys s'ampliaven a cinc. De les tramoies i numerets que va caldre fer per omplir els dos anys de més n'hi hauria per escriure una enciclopèdia de l'humor. És clar que també hi havia estudis universitaris de tres anys; però el títol només era de diplomat. Poca cosa per aquells, alguns encara en exercici, que volien obligar a excel·lir la professió.

Tot això m'ha vingut al cap perquè sospito que els directors de determinada premsa de Madrid, potser per equilibrar el descrèdit a què porten la professió publicant falsificacions, estan demanant als seus columnistes i opinadors el títol de psiquiatra. Que no és poca cosa, perquè a Espanya, com a Catalunya, primer s'han de cursar els sis anys de la carrera de medicina i després fer quatre anys més de residència. Total, deu anyets de res.

Ho dic perquè aquests grans columnistes, quan parlen de Catalunya i dels seus polítics, tenen tendència a utilitzar termes de la psiquiatria, com ara deliri, mania persecutòria, delirium tremens, etcètera. Jo sempre he pensat que recórrer a la psiquiatria per definir una realitat política complexa és propi de les persones que tenen un argumentari limitat. Ara, que si hem d'entrar en aquest joc, jo també sé diagnosticar. Si miren les seves portades veuran que pateixen un trastorn obsessiu compulsiu contra Catalunya.