La cultura de l'eficàcia
Davant de la proliferació de dades sociològiques que de manera no sempre adequadament discriminada es tenen, assalten dubtes sobre les relacions de causa i efecte, si n'hi ha i, en tal cas, en quina direcció van. Penso en les desastroses xifres d'eficàcia que en els rànquings mundials ofereixen els estàndards espanyols –i catalans– en les diverses matèries: renda per càpita, dèficit públic, endeutament, qualificació, rendiment escolar, rendiment acadèmic, percentatge del producte interior brut (PIB) dedicat a formació, ciència i cultura –i PIB en termes absoluts–, qualitat de la ciència segons els barems establerts.
En quina mesura depenen les unes de les altres? Es tracta d'un conjunt d'interrelacions en què és capciós preguntar si és abans l'ou o la gallina? El resultat prové d'una ineluctable cadena de fatalitats? O hi ha punts del cercle viciós on es pot incidir per redreçar la cadena causal cap a tendències més favorables? Tal com va tot, ni en aquesta època de l'any és fàcil creure en els Tres Reis d'Orient, però en el món hi ha països que milloren les seves posicions en els rànquings, i per tant, és lícit inclinar-se cap a l'opció favorable.
Vegem, doncs, on cal actuar per sortir de la cua d'Europa, on som els ximples de la colla, castigats de cara a la paret amb orelles de burro al costat dels grecs i els portuguesos (dels italians ja no). Hi ha un terreny obvi: augmentar els recursos d'investigació i desenvolupament i millorar la formació, des de l'escola fins a la universitat (no hi ha punts menys importants que els altres en aquesta cadena, perquè només que en falli un, la cadena es trenca). Però, ai, topem amb la fatalitat causal al·ludida abans, perquè no hi ha diners per fer-ho. No hi són, de debò? O no hi ha voluntat política –i valentia– per posar-los-hi traient-los d'altres llocs –deixo a la bondat del lector imaginar a quins em refereixo– on són sens dubte molt més prescindibles per al progrés, el benestar i la presència en els motors col·lectius de la història? Mentre esperem que l'enigma emergeixi de la boira, i amb poca confiança que arribi a fer-ho en algun moment –o amb cap ni una–, permetin-me que els proposi fixar-nos en algun detall de la vida quotidiana, entre els més simples de l'existència vulgar de tots plegats (vulgar, sí, que només en la música, el mar i, potser, la poesia hi ha recursos per fer-nos emergir del fang).
Escena 1: el client A entra en una botiga. Té quatre clients més a davant, i hi ha tres dependents: un atén el primer client, i els altres dos discuteixen no se sap què; potser es conten la cuita del cap de setmana. El dependent que atén el client té de sobte un problema i consulta els altres dos, que deixen el que (no) feien i l'ajuden a buscar; obren armaris, consulten l'ordinador, tornen a discutir. Mentrestant han entrat tres persones més, i ja n'hi ha set esperant, sense comptar el que està sent atès. El trencaclosques s'aclareix en deu minuts; el client se'n va i tots s'alleugereixen, perquè ara cada dependent atén un client, i el primer de la cua ja és el client A. Però sorgeix un altre drac en el camí, i dos dels dependents abandonen el seu client per ajudar el que s'ha encallat. Fa un quart d'hora que A ha entrat a la botiga, i no sap quan en sortirà.
Escena 2: el client B entra en una sucursal bancària. Hi ha quatre empleats a la vista, i una cua de cinc clients. Un empleat l'atén, i els altres tres estan clavats davant dels respectius ordinadors, amb posat de trànsit hipnòtic. Sona el telèfon, i l'agafa l'empleat que atén el públic; s'aixeca a remenar a l'armari, i els altres, sorruts, ni es mouen. Fa deu minuts que B ha entrat a la sucursal i la cua ha avançat un client; ara en té quatre a davant i tres a darrere, i no sap quan en sortirà.
Escena 3: el conductor C va per l'autopista de tres carrils A-Z, dins del límit legal de velocitat –ridícul, tercermundista, per cert– de 120 km/h. Troba dos cotxes pel carril central, i tres més pel de l'esquerra. Tots cinc van a la mateixa velocitat, posem 100 km/h, tal com C comprova quan s'hi posa al darrere. C espera que els de l'esquerra superin els altres, alliberin el carril i el deixin passar, però no passa tal cosa. C els fa llums, i això no els afecta gens. C es troba en el dilema de l'exasperació o la infracció –passar-los al davant pel carril de la dreta, lliure en tot el trajecte com si estigués infectat per un virus mortal.
Per sort, això no passa pertot. En algunes botigues els empleats són més espavilats –potser entre ells hi ha l'amo–, hi ha sucursals de banc on els empleats a la vista del públic hi són per atendre'l, i llocs, per exemple el mercat, on la majoria es treu la son de les orelles, i fins i tot tenen temps de somriure i fer quatre bromes. I de tant en tant hi ha un miracle, i un que va en cotxe més a poc a poc que tu té l'emocionant detall de deixar-te passar. De vegades penso si m'estic tornant un inquisidor, o potser en el nostre país han confós l'estrès amb la solvència. La vida contemplativa té el seu domini, però no crec que sigui la feina. No sé quina colla d'ases ha decidit imprimir al país aquest ritme tropical: forma part del que ens està despenjant d'Europa. Si es calculés l'efecte dominó del temps que a la botiga ha perdut A, que potser era empleat de la sucursal de banc on B ha perdut una altra porció de temps, i després en farà perdre a C a l'autopista, i així de manera successiva, es veuria que si es recuperessin les hores de productivitat perdudes per acumulació multiplicadora, els indicadors d'eficàcia del país tindrien una millora sorprenent.
