Absència de lideratge social
Fa deu anys, un grup d'experts encapçalat pel catedràtic d'Hisenda Pública Antoni Castells i del qual formaven part gent tant diversa, però de prestigi, com Antoni Serra Ramoneda, Carles Sudrià, Joan Trullén, Andreu Missé, Martí Parellada, Pedro Nueno i Josep Ramoneda, va publicar un treball sobre El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític, elaborat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Demanaven en les conclusions –i transcric literalment– “un grup dirigent, capaç de projectar-se, d'assumir un paper nacional, que s'estén a molts àmbits (el cultural entre d'altres)... Avui [deien], Catalunya no té aquest grup dirigent; el nostre empresariat fa temps que ha renunciat a jugar aquest paper”.
No sempre ha estat així. Si mirem enrere podem trobar-ne exemples. El 1917 es va constituir a Barcelona l'Editorial Catalana, un dels puntals del sector del llibre a Catalunya, una empresa poc estudiada. Estava presidida per Francesc Cambó, un personatge que no cal presentar, acompanyat per un grup que hi va aportar el capital que feia patxoca: Damià Mateu, el president de La Hispano Suïssa, fàbrica d'automòbils; Joan Ventosa i Calvell, advocat i polític; Josep Puig i Cadafalch, arquitecte; Gustau Gili, editor; Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya; Raimon d'Abadal, historiador, i Lluís Duran i Ventosa, polític i escriptor. Durant la segona etapa del franquisme i en el mateix sector editorial, sorgiren el grup Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana, amb noms tan contundents com Max Cahner, Oriol Bohigas, Josep Maria Castellet, Joan Carreras, Jordi Carbonell, Joan Cendrós, Florenci Pujol i Joan Casablancas; una barreja d'intel·lectuals i de gestors. Es tractava de grups que van exercir un lideratge social, amb el seu exemple i amb l'obra realitzada.
Amb la democràcia s'ha afeblit aquella acció de lideratge, tal com assumia l'escrit esmentat al començament, al marge dels partits polítics. Potser és conseqüència d'un mecenatge poc protegit, per un sistema fiscal exigent, per una crisi econòmica en els darrers anys o per altres raons, però no és visible un grup dirigent amb unes idees nacionals clares i una projecció en la cultura i en l'economia catalana. Hi ha individualitats, és clar, i algun grup de mitjana importància, però no n'hi ha prou. Aquesta absència és parcialment compensada per la força d'algunes institucions i, sobretot, per l'impuls de les bases de la societat. Els possibles líders no tenen temps per a aquestes actuacions si estan lliurats a la feina de cada dia, que els absorbeix totalment; i si han superat l'edat de jubilació, no tenen l'empenta necessària. És un problema de persones, o una manca de capital?
No volen assumir compromisos o no poden? No ho sé contestar. Em limito a recordar que fan falta i no hi són. Especialment, en moments com els que estem vivint, en què la societat catalana bull.
