De Vallfogona a la independència

Sí home, ara que ens volem declarar independents, ara, casualment, trobarem petroli a Catalunya. La rifa de Nadal.

Escolti, que potser una cosa va lligada a l'altra. Vostè ha de saber que per aconseguir deslliurar-nos del jou que ens té ben collats des fa tres-cents anys calen suports internacionals convençuts. Sense uns bons padrins, difícilment ens en podem sortir. Doncs, miri, els millors padrins no són pas els que aconseguim amb bones paraules i millor voluntat, els padrins de veritat són els que venen per interès, per raons econòmiques. Uns bons pous de petroli a tocar de Ripoll podrien ser arguments de pes a les cancelleries europees. De molt més verdes n'han madurat al llarg de la història. Però a Ripoll? Bé, a la vora. Miri, a Vallfogona, que és al bell mig de la concessió que ha concedit la Generalitat a una empresa britànica, hi ha petroli. Jo mateix en vaig veure cremar fa una colla d'anys. Devia ser el 1957 quan un diari de Barcelona m'hi va enviar per fer un reportatge de les perforacions que s'hi feien. Hi vaig anar amb en Sebastià Martí de fotògraf. Potser encara en té les proves gràfiques. Llavors vaig saber el que ara s'anomena llegenda negra del petroli. Resulta que, després d'anys de veure com les pissarres del rodal supuraven un suc que era combustible –que fins i tot es cremava als llums de l'època–, el propietari de Ca l'Artiguer, de nom Joan Rol, es va arruïnar construint, a pic i pala, un pou per extreure el petroli. Això passava, si de cas, a començaments del segle XX.

A Vallfogona, quan hi arribàrem amb en Martí, tenien una torre de vint o trenta metres plantada al pendent d'una muntanya, prop de la riera, i anaven perforant. Poc o molt, de petroli, en sortia, però calia anar més fondo. En aquell moment, els tècnics amb qui vaig parlar esperaven els resultats del laboratori al qual havien enviat les mostres extretes.

El cas és que el meu reportatge no es va publicar mai. Abans que veiés la llum, algú que manava prou va donar l'ordre de deixar de parlar-ne. Mai no es va donar una explicació oficial. Per Girona es va dir que el forat de Vallfogona accedia a una gran bossa que arribava fins a França i que ja s'explotava. Vés a saber. De la mateixa manera callada es van aturar les perforacions que es van fer a Vilopriu i a d'altres llocs de la província. Del cas d'Amer, que va aixeca molta polseguera, no en dic res, perquè va resultar una filtració d'uns antics dipòsits que arribaven a un pou d'aigua... Els ecologistes estan clamant al cel, incòmodes pel sistema que, segons diuen, es vol aplicar a la perforació. Diuen que es pot contaminar l'aigua de la zona. Potser tenen raó. De tota manera, si hi tenim petroli, val la pena que el trobin, que en puguem treure profit, econòmic i polític. O no?