Sobretaules

Fa tres dies que vaig entrar als magatzems X, explica la senyora A als de taula, per comprar unes cortines per al menjador perquè les que hi teníem havien agafat un color d'ala de mosca que feia deixat, i se les mira complaguda mentre la família va cruspint-se el tall rodó fet al forn. Als magatzems X, segueix dient, va molt bé per proveir-se de cortines perquè en tenen d'unes quantes mides i, si trobes les que t'agraden, te les pots endur a l'instant. I és que haver-les d'encarregar, esperar-se dies, recollir-les, és una murga... Llavors s'eixoriveix per cridar l'atenció dels que devoren bovinament: Però el que em va sorprendre més dels magatzems X és el despatx que tenien! Valga'm Déu quin despatx, no ho hauria dit mai: un despatx impressionant! Tu, B, que compres tantes coses, diu interpel·lant la seva cunyada, bé que hi deus haver entrat, aquests dies, als magatzems X, i el deus haver vist, el despatx que tenen... La cunyada, que s'acaba d'empassar un rovelló de llauna, li contesta que ella no hi ha entrat mai al despatx dels magatzems X, que ella no té tantes confiances amb els amos perquè li ensenyin el despatx... I A, enriolada, condescendeix: Mira que ets encantada i malpensada! No saps que “quin despatx” vol dir “quina venda”, “quant que venen”? Un equívoc lèxic.

Fa uns anys en una situació semblant –àpats de Nadal– l'àvia va voler explicar que la néta feia una gran sort perquè havia començat a sortir amb un jove molt interessant. Malgrat la mala cara de la jove, que també era a taula sense la promesa de promès, l'àvia segueix cantant les excel·lències del noi: que si és tan ben plantat, que si té una molt bona feina, que si guanya molts diners... La mare del seu gendre fa cara de pomes agres perquè, per centèsima vegada, els alegrois de la consogra li semblen una indirecta perquè quan es casaren els fills fa un quart de segle ell tenia poc ofici i menys benefici. I és així que l'àvia exclama tot mirant-se-la: Aquest noi té dos dens (l'àvia, que es refereix al de d'alguns cognoms, fa el plural com si fos el de mà); sí, sí, té dos dens i tot, i no pas tothom té dos dens! L'altra, que ja no pot més, li etziba: Carai, si és tan ric com dius, com és que només té dues dents? Amb tants calés, que se les faci posar totes, les dents! Ara l'equívoc ha estat fonològic. Salut i sort en l'any que ha començat.