LA GALERIA
Un capellà de 103 anys
Mossèn Lluís Surinyach i Sunyer va fer cent tres anys el dia 21 de desembre passat i els va celebrar a la residència del bisbe Sivilla, a Girona, ben acompanyat i amb un dinar especial. És fill del Molí de l'Espada de Rocabruna i la seva mare era de can Calet de Beget. Ens coneixem perquè està emparentat amb la meva dona, begetina de naixement. Mossèn Lluís és sacerdot des de 1933 i el 8 de novembre de 1956 va ser nomenat rector de Llanars, on ha estat fins que l'edat ha dit prou. Quan es va jubilar el van portar a la Casa Sacerdotal de Banyoles. “Allà –assegura– almenys podia fangar una mica, treure quatre herbotes. Aquí no em deixen fer res!” A Girona hi ha anat perquè li van haver de canviar el marcapassos. Quan passava dels noranta, li van dir que se n'havia d'implantar un. El metge, volent significar-li que no l'hauria pas de martiritzar gaire més, li va comentar: “Aquests aparells almenys duren deu anys.” “Només deu anys?”, va preguntar ell, estranyat. No es va equivocar. Ara fa poc han expirat el temps i, efectivament, li han hagut de renovar el marcapassos. A més de bon capellà, ha estat un gran caçador. I, tant si és caçant com anant en moto, mai ha renunciat a la seva sotana. El cardenal Sistach, que sol estiuejar per Camprodon, un dia que el va veure passar en moto amb la sotana arremangada, va fotografiar-lo a corre-cuita. “Ja en queden pocs, d'aquests!”, va sentenciar. De mossèn Lluís se'n poden explicar anècdotes divertidíssimes. Quan vaig ser delegat de Cultura de la Generalitat vaig discutir moltes vegades amb ell sobre la cèlebre portada romànica de Llanars. “Noi –em deia–, aquests baixos s'han de canviar per pedra nova. És igual que no sigui de l'època. Amb el temps s'han desgastat i fan lleig. A mi també em canviaran un dia o altre... Ho has d'entendre!” La part còmica era que quan em retrobava amb la meva dona, en ambient familiar, no m'associava al càrrec i explicava a les meves barbes el seu problema amb Cultura. “Jo ja ho hauria canviat, això, però, sap, aquells carallots de Girona no m'ho deixen fer!” El vam anar a felicitar pel cent tres aniversari el dia abans. Vam conversar una estona. Ell, evidentment, ara ja està per sobre del bé i del mal, i va a la seva. Els diàlegs són ja una mica surrealistes. A l'hora d'acomiadar-nos va fer el gest d'aixecar-se del sofà. “Què fa, mossèn?” “Aixecar-me per acompanyar-vos fins a la porta”, va dir. “Mira, m'he ben recuperat. Em sento ben fort. I amb aquest bastó per si de cas, vaig allà on vull!” Que duri, mossèn, que duri...