Si no fos

Si no fos per que és d'una injustícia superba i perquè clama a Déu cada vegada que es fa evident l'obvietat que senyors i senyores tenen encara, ara i a casa nostra, una representació institucional desigual que no respon a cap paràmetre de professionalitat ni té justificació, seria tremendament inapropiat tocar, novament, aquest tema.

Un exemple: el 4 de gener, finalment, i entre la satisfacció popular, es va inaugurar el desdoblament de l'eix transversal. És una molt bona noticia que aquesta carretera tingui, finalment, un carril més a cada banda.

A la foto, autoritats i personalitats de tots els colors polítics i institucions sortien somrients i satisfets de poder oferir a la ciutadania una infraestructura resolta. Aquí sí que els adjectius somrients i satisfets han de posar-se en masculí i plural, i no perquè el genèric, quan hi ha dones, no ens englobi a tots. No. Adjectius en masculí perquè la imatge era plena d'un munt de persones, de cantó a cantó de la carretera, però només homes.

Aquest tan sols n'és un, de retrat. Però n'està ple! Ple de fotografies que demostren que, tot i que el camí fet és important, els qui decideixen, en aquest segle XXI, son majoritàriament barons.

Ja em perdonaran, però això no es pot defensar de cap manera. És avorrit i té un punt de grotesc que a les instantànies amb transcendència pública, que són de tots, hi surtin, gairebé sempre, només cavallers.

M'hi he entretingut una mica. M'he anat fixant en les imatges a on les dames érem les protagonistes i, saben, sí que se'ns veu en els mitjans i en la societat. Sí que se'ns dóna micro i plataforma de difusió... Però, a on? Doncs ( i sense voler minimitzar la importància dels temes) com a participants en ajudes humanitàries, denunciant maltractaments, com a personatges de notícies de moda o bé d'acompanyants...

Si no fos per que és il·lícit, anacrònic, inoperatiu, ineficaç i absurd, resultaria molest i cansat haver de seguir explicant que, si vivim mascles i femelles creixent i creant riquesa junts, hauríem de ser també junts i en tots els àmbits, visibles.

A algú li pot semblar raonable i oportú en aquest futur immediat que ens espera que els nostres fills, encara per raó del seu sexe, hagin de negociar les parcel·les que toquen a cadascú? No troben que més aviat és hora de treballar, generosament i amb contundència, perquè la normalitat depengui que , de manera natural, se'ns contempli i se'ns tingui en compte a tots i a tot arreu?