Don Tancredo

Els afeccionats als toros coneixen bé aquesta figura: enfilat sobre una caixa, espera la sortida del toro, estoicament immòbil resisteix l'envestida de la bèstia, com si fatídicament fos aquest el seu destí: desconcertar el toro o suportar les perilloses conseqüències de la bestiola. La tradició política espanyola va tenir sempre els seus tancredos que van llegar una seqüela funesta de tancredisme, una manera de contemplar la política segons el mètode liberal del laissez faire. La traducció franquista es formulava amb una asserció una miqueta cínica: “el temps tot ho arregla”. I, en el supòsit de no arreglar-ho, es procedia taxativament. Avui a la Moncloa bufen aquests aires: s'observa, s'escolta (de mala gana amb l'‹ai, quin embolic›) i es demora el problema a la manera galaica més apreciable: tot té remei amb el temps. Tancredisme petri.

A mi em sembla que ni Espanya està per tancredos, ni Catalunya admet un tractament semblant. Els grans reptes van sorgir a Catalunya al segle XVIII, i la “questió catalana” de mitjan XIX no va ser menor. Vicens Vives escriu: “Associat a l'anomenat ‘fet diferencial', o dit d'una altra manera, l'òptica particular segons la qual Catalunya comprenia el problema espanyol, va acumular una càrrega de passió que faria saltar pels aires les institucions de la Restauració i obrir la llera a la revolució espanyola” (España contemporánea, 1814-1953, pàg. 166). És per a alguns el ressò de l'España invertebrada d'Ortega y Gasset, la qual ara s'invoca amb escenaris que es creien superats. I des del tancredisme pur i dur res es remeia. “Des de 1898 fins a 1923 –escriu Francesc Cambó– el problema català fou la preocupació constant de tots els governants: el veritable punt central a l'entorn del qual girà tota la política d'Espanya. Ho fou encara més que no es creu, i si un dia s'escriu la veritable història política d'Espanya en aquell quart de segle, restarà ben establert com tots els esdeveniments d'alguna importància foren provocats o influïts pel problema català” (Per la Concòrdia, 1930). Cambó ja es lamentava del desconeixement dels factors causals dels problemes espanyols en la mesura en què “llur origen en intervencions catalanes, ignorades de gairebé tothom”.

Aquesta incomprensió “castellana” era ja insinuada pel prudentíssim Jaume Balmes, en tractar dels suports que Anglaterra trobava a Espanya, o en determinats polítics, enfront dels interessos del proteccionisme català en 1843: “A l'interior regia la nació Espartero –escriu a La Sociedad–, que va estar sempre supeditat als interessos d'Anglaterra, i estava disposat a aixafar Catalunya, com ho acabava de provar amb el brutal i innecessari bombardeig de Barcelona...” I reafirma aquesta malvolença en sostenir que “els elements directors econòmics de Catalunya s'havien desorientat també després dels cimbells dels polítics de Madrid. Aquest Espartero que ara els conculcava havia estat aclamat i enaltit dos anys abans com el salvador de la pàtria”.

Com és possible en un país civilitzat no corregir les causes de la falta d'entesa Catalunya-Espanya? És admissible que els governants mostrin una sistemàtica incapacitat per superar tals diferències, per ventura, irreductibles? Si atenem a un Joan Maragall terriblement pessimista en el seu opuscle La independència de Catalunya, advertirem aquest tancredisme insòlit de la premissa de la qual parteix la seva argumentació: “El pensament espanyol és mort”. Exclou la possibilitat: “el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat”. El seu tancredisme fatalista el porta a concloure que “hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”.

“Mutatis mutandis” tornem on sempre: És signe d'intel·ligència repetir la Història i les seves cites? Josep Tarradellas reiterava que “mai els fets d'octubre de 1934 es puguin repetir”. Rajoy espera pacient, pel que sembla sense ànim de baixar de la caixa de don Tancredo. Artur Mas, en companyia d'ERC, ha baixat de l'espera, tractant de trobar el camí de l'esperança... El final? Tant de bo es mori el tancredisme, almenys en política.