La província del Jura passa a ser un estat de Suïssa

En tota la precampanya i els dies següents, fins al 25 de novembre, es van esmentar moltes vegades el Quebec i Escòcia per demostrar que els seus estats permeten celebrar referèndums, tot i que els perden. I només una vegada ha reaparegut el nom de la nació del Jura, a Suïssa. Aquesta nació, pels avatars de la història, quedà sotmesa al cantó o Estat de Berna. Amb la singularitat que a l'Estat de Berna li era tan irritant com a Espanya la presència de Catalunya. “A los catalanes tendremos que soportarles.” I malgrat tot, pogueren celebrar un referèndum i guanyar-lo al cap de 150 anys d'estar sotmesos i de lluita persistent. Cal assabentar-se bé del cas del Jura, que visqueren una situació molt semblant a la nostra. El seu exemple ens pot ajudar en el nostre procés, que també serà molt complicat.

Fa uns disset anys, vaig escriure (dues edicions) un llibre on explicava quan Napoleó va perdre el poder del seu imperi en la batalla de Waterloo, i els aliats varen retornar les terres conquerides per Napoleó als seus antics estats. I un d'aquests estats independents fou el Jura, amb el doble d'extensió que Andorra, i que feia uns 750 anys que era governat per un bisbe catòlic. L'Església, inexplicablement, no reclamà aquest territori, i aleshores els aliats l'entregaren a l'Estat de Berna, no adonant-se que el poble del Jura era i havia estat des de sempre, de cultura i llengua francesa; i que al cantó o Estat de Berna tothom parla alemany i prou. Les autoritats del cantó de Berna, el més extens de Suïssa, acceptaren l'Estat del Jura, com una “província” més del seu territori. Amb la qual cosa incorporaven també un problema lingüístic. Berna imposà des del primer dia la seva llengua oficial alemanya al nou territori “regalat”. I Berna mai va voler reconèixer que els ciutadans del Jura parlessin francès. No sols imposà l'alemany, sinó que hi perseguia el francès, com féu Franco a Catalunya, posant multes si es parlava francès, i canviant els rètols de les places i carrers i botigues, fent desaparèixer tot rastre de la llengua francesa. Els estats que han sigut imperis no poden ni volen perdre l'orgull i la supèrbia que omplen la seva personalitat per tots els seus racons; no poden perdre el seu esperit de “grandesa”. Recordem Franco, que ens parlava: “Por el imperio hacia Dios.” Els bernesos i els espanyols són, en el sentit més pèssim del terme, imperialistes sense imperi, que ja és dir.

El Jura era un país industrialitzat, i l'Estat de Berna era un país agrari, que havia viscut de les guerres i del pillatge, com sempre ha fet Castella. I això feia que els pobres dels pobles de Berna anessin a buscar feina a les fàbriques del Jura. Fins fa poc hi havia una mena de mite que creia que els millors rellotges del món eren de Suïssa: doncs, no! Els rellotges es fabriquen en territoris del Jura. Però el que és més horrorós és que la gent europea, generalment, cregui que Suïssa es troba als antípodes del caràcter orgullós, altiu i obsessiu de la frase que tenia rere d'un “passi” que el règim de Franco ens donava per anar a l'estranger i que deia: “Ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo.” I que ara està traduït amb el convenciment que Catalunya pertany a Espanya; i per això ens poden espoliar, econòmicament, fins a ofegar-nos, per una altre frase que diu: “La maté porque era mía.” Doncs tot això no és res, de com es va manifestar el cantó de Berna contra la província del Jura. Des del començament el Jura començà a sentir-se infeliç i amargat pels maltractaments que rebia de la nova situació, i inicià la recerca per aconseguir la independència.

Quan més tard el Reagrupament decidia demanar un referèndum per separar-se de l'Estat de Berna, les autoritats responien que en la seva Constitució no hi estava reconeguda la independència de cap “província”; i els papers anaven directament a la paperera. Igual que Espanya, que ja es va preocupar que no hi aparegués per cap costat de la Constitució la idea de la independència, i que Heribert Barrera havia proposat, amb un discurs esplèndid, en el moment de confeccionar la Constitució Espanyola. Malgrat aquests obstacles estructurals, el poble del Jura, l'any 1976, assolí fer-se independent, i quedà reconegut com l'Estat o cantó 26 de la Confederació Helvètica, amb els mateixos drets i deures de tots.

I sabeu com ho aconseguí? Doncs creant un “Reagrupament jurassià”, que venia a ser una associació que s'avançava amb les iniciatives als partits polítics de la província del Jura, com ara s'està fent a Catalunya amb “l'Assemblea Nacional Catalana”, que té per únic objectiu aconseguir que la nostra nació sigui un estat dins Europa, fent-se així amo del seu futur destí. Per això “l'Assemblea Nacional Catalana” té el propòsit que la majoria dels ciutadans que viuen i treballen Catalunya, s'apuntin a l'assemblea, perquè quan siguem majoria tota la força de la sobirania estarà en nosaltres i podrem decidir què volem fer com a poble.

En Prat de la Riba deia: “No volem que ens governin bé des de Madrid: volem que deixin de governar-nos!”