Un procés que no vol tacticismes de partit

No m'han agradat mai els tacticismes dels partits polítics. Detesto, per exemple, aquells processos que tant semblen agradar-los, com quan es passen hores discutint el text d'una resolució parlamentària –ara aquí una coma, ara aquí un punt, ara aquí aquest mot, ara aquest altre–, tot plegat sovint perquè, en el futur no pugui ser dit que, fa uns mesos, van dir allò que ara diuen que no van dir. Tot i això, sabem que política és, bàsicament, diàleg i cerca d'acords, encara que moltes vegades hi ha partits i polítics que –i no se sap ben bé per què– el que busquen és l'enfrontament i el desacord.

En el complicat camí cap a la independència –que ningú va dir que seria fàcil, malgrat que ho pogués semblar en algun moment–, el tacticisme ha fet aparició aquesta setmana. Malgrat la transcendència del tema, sembla impossible que els partits puguin deixar de banda, per un moment, unes maneres de fer que estem segurs que molts ciutadans no entenen. Uns ciutadans als quals no els entra al cap que alguns dirigents polítics estiguin jugant sense escrúpols amb la voluntat política expressada clarament pel poble de Catalunya en la massiva manifestació de la Diada i en les eleccions del 25-N d'anar cap a la construcció d'un estat propi. O cal recordar, encara que sigui només per un moment, quin van ser el lema de la marxa de l'Onze de Setembre? Diríem que a la pancarta, secundada per centenars de milers de ciutadans amb símbols i crits inequívocament independentistes, hi posava «Catalunya, nou estat d'Europa». Un suport popular inequívoc que no permetrà, n'estem segurs, ni vacil·lacions, ni esquerdes, ni encara menys tacticismes, per part d'aquells que l'han de liderar.

(Publicat a Presència, número 2134 del 20 de gener de 2013)