Opinió

Una guerra sense protestes

Els primers mesos del 2003 un curiós fenomen de masses es va escampar per tot Europa. Gent que amb prou feines coneixíeu donaven per descomptat que havíeu assistit a l'última multitudinària manifestació contra la guerra de l'Iraq, no hi havia actuació musical ni teatral sense que els de l'escenari fessin un apart per denunciar la invasió, persones habitualment elegants es penjaven adhesius contraris a la coalició occidental, pels carrers desfilaven nens impúbers aconduïts per mestres molt compromesos amb la pau, i mestresses de casa que no havien trencat mai un plat sortien al balcó a percudir cassoles. Els lemes proclamats no es caracteritzaven per la delicadesa; “prou sang per petroli” era dels més diplomàtics. La cosa es va anar deixatant, però ningú no hauria dit que a hores d'ara no en quedaria ni el record. França ha enviat un contingent militar a fer la guerra, a Mali, contra un conjunt heteròclit de combatents, amb els mateixos arguments que es van fer servir per enderrocar el règim de l'Iraq –de tal manera que es pot considerar aquesta actuació un episodi més de l'anomenada guerra mundial contra el terrorisme– i amb unes maneres que no desmereixen al costat de les de llavors –“què fer dels terroristes? destruir-los; fer-los presoners si és possible”, paraula del president Hollande, no pas del president Bush–. Però on són les mobilitzacions d'antany, aquell esplet de manifestos, cartells, pancartes, consignes, vagues, desfilades i acampades? Sembla que no toca, i doncs que la “France-Afrique” –l'entramat de relacions i d'interessos entre l'Estat francès i les seves antigues colònies– frueix d'un gran predicament; això, o bé que comencem a veure l'orella al llop i ja ens va bé que les tropes franceses intervinguin en un estat fallit, li refacin les fronteres, el netegin de sediciosos i mantinguin la influència occidental en una àrea més que amenaçada per les hordes de la nova hègira. L'alternativa seria esperar sense fer res que, primer en el desert i després des de les precàries i corruptes estructures d'estat que estan a punt de caure en les seves mans, s'instauri un emirat alçat en armes contra la riba nord de la Mediterrània –afegim-hi, per completar el malson, que al costat del nord de Mali hi ha els jaciments d'urani de Níger–. El pas següent seria pensar que tot és més complicat del que sembla i negar-se a anar a toc de xiulet, però potser és demanar massa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.