Seguir aquí

Quan s'acaba la cerimònia del darrer adéu la gent s'escampa a buscar els seus cotxes. Cada vegada que la mort passa a prop, surto del tanatori amb ganes d'agafar de nou l'agulla enfilada, i disposat a acabar d'embastar una bata. Com en una estranya dansa del desconsol tots sortim de cop, saltem al volant, assaltem els cotxes dels amics, busquem taxis, caminem apressats, allunyant-nos. Fugim estamordits. Em passa pel cap una i altra vegada aquesta imatge. Com la de l'explosió d'una granada. Les persones som metralla que salta pels aires. La gent fuig.

Comprimits primer. Encongits. Arraulits en les nostres pors. Buscant recer i escalf en el tacte, quan les paraules ja no ens serveixen, i només som capaços de deixar anar fórmules gastades, crosses d'acompanyament.

Les litúrgies, els cants dels adéus, els perfils, recordatoris, cançons, versos, aplaudiments, silencis, anècdotes, lloances, plors i rialles, flors, ens ressituen. Serveixen per acomiadar-nos i per descobrir aspectes nous d'aquella persona que s'ha mort, però també serveixen per conèixe'n de nosaltres, dels que seguim vivint, dels que anem fent camí, recosint botons.

Ignorants de les vides dels altres, de les mirades dels altres. Traïdors de massa prudents a l'hora de relacionar-nos, els estalvis es mengen les estovalles. Em va sobtar llegir a les esqueles dels diaris del Canadà la fórmula au lieu de fleurs (en lloc de flors) feu un donatiu a l'ONG on col·laborava qui acaba de morir.

Amb mà tremolosa agafem l'agulla i el didal i seguim cosint allà on ens havíem quedat. La mort ho descavalca tot. I al mateix temps té poder de convocatòria, ens altera els plans, ens atura, ens aplega, fem pinya, i just després del darrer adéu correm com les formigues desorientades per un nen esguerracamins.

Gairebé tots, de petits, hem comès aquesta bretolada. Amb un bastó hem trencat les carreteres i autopistes de les formigues, que surten esperitades. I si ens veiéssim de dalt estant, les corredisses fora del tanatori, som com formigues que corren a reconnectar-se amb la vida. De la immersió en el dolor d'amics i parents a qui hem volgut acompanyar, passem al desig d'afermar-nos a la terra. Vomitats per aquesta porta giratòria que no va de públic a privat, sinó de mort a viu.