Convergència o divergència
es poden mantenir si l'economia no és capaç de reinventar-se de manera permanent
i només la democràcia pot garantir-ho
La projecció lineal de les taxes de creixement econòmic dels països emergents i desenvolupats a la primera dècada del segle, fins a la crisi econòmica, portaria a pensar que en general el PIB dels països emergents s'aproximaria al dels països desenvolupats perquè els primers creixien en taxes d'entre el 5 i el 12% i els segons entre el 2 i el 3%. El cicles econòmics no superen mai els deu anys i sovint són de cinc. És, per tant, evident que les projeccions lineals de creixement del 2005 no poden ser exactes. Efectivament a partir de la crisi del 2008 Xina ha passat de créixer més del 10% a menys del 7%; Brasil, del 5% al 2%; Rússia, del 7% al 3%, i l'Índia, del 9% al 6%. La teoria que els BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) convergirien amb els països desenvolupats ha de ser revisada. En un treball recent, Rushir Sharma, cap de mercats emergents de Morgan Stanley, sosté que no hi haurà convergència entre països emergents i desenvolupats, no canviarà l'estructura de l'economia mundial.
Al 2007 només tres països van tenir creixements negatius, però era aquesta una situació excepcional que, una vegada superada, ha fet tornar els països emergents a nivells de creixement superiors però similars als dels països desenvolupats. El fet que el percentatge de creixement es mesuri sempre sobre el PIB i el dels països desenvolupats sigui més gran que el dels emergents explica que amb diferències de creixement lleugerament superiors d'aquests respecte d'aquells la convergència real no es produeixi.
Com ha demostrat Dani Rodrik, abans del 2000 i des del 1950, les economies dels països emergents es varen separar de les dels desenvolupats i malgrat el fort creixement del 2000 al 2007 la crisi ha deixat al 2011 la diferència entre uns i altres al lloc a on era al 1950. No més d'un terç de les economies emergents han estat capaces de mantenir el creixement per més d'una dècada, nomes un quart ho han fet per dues dècades i nomes sis països, Malàisia, Singapur, Corea del Sud, Taiwan, Tailàndia i Hong Kong, ho han fet per més de trenta anys. No es pot sostenir una teoria basada en projeccions lineals de creixement econòmic perquè aquest és tot menys lineal.
Un factor clau per al desenvolupament dels països emergents ha estat l'obertura dels seus mercats a la inversió estrangera i, per tant, l'estabilitat del marc regulador que ho ha fet possible. Taiwan es va obrir al 1991, l'Índia al 1992, Corea del Sud al 1993 i Rússia al 1995. Entre 1987 i 1994 els diners invertits en els països emergents van passar de l'1% al 8% dels invertits en el mercat flotant mundial, és a dir borses. Aquest període va acabar amb la crisi financera que del 1994 al 2002 va afectar des de Mèxic fins a Turquia i va devaluar aquest capital en els països emergents del 8% al 4% del capital flotant mundial. L'obertura dels mercats i la previsibilitat del marc jurídic s'ha demostrat que és un factor determinant en el creixement dels països emergents.
A partir del 2003 el creixement mundial i la recerca de rendibilitat del capital va ser la raó que les borses dels països emergents tinguessin rendibilitats anuals superiors al 35% entre 2003 i 2007. Això va produir un creixement sense precedents en aquests països, que varen passar del 20% al 34% del PIB mundial en pocs anys.
Acabada l'època de creixements generalitzats amb la crisi actual, passarà als països emergents el que passa arreu, el creixement serà diferenciat en funció de la competitivitat i les polítiques econòmiques concretes. Brasil i Rússia, grans productors d'hidrocarburs, continuaran creixent aprofitant els preus alts del petroli. L'Índia, sense recursos energètics, patirà l'efecte contrari. Rússia té un problema seriós de concentració de riquesa, un petit grup de persones acumulen el 20% del PIB nacional en empreses de l'àmbit energètic, és un seriós inconvenient per al creixement. La Xina té una població que envelleix ràpidament per la política estatal de fill únic per parella i s'aproxima al conegut com Lewis turnig point perquè la població rural que es pot desplaçar als centres urbans i contribuir al creixement industrial està considerablement exhaurida, més del 50% de la població xinesa viu ja en grans ciutats.
Els països emergents exportadors, en els quals en els darrers anys l'exportació ha crescut tres vegades mes que el PIB, veuran reduït aquest creixement pel refredament de l'economia dels països desenvolupats, que importaran menys. Això suposarà un impacte important per a aquests països que han liderat el creixement mundial en els darrers anys.
No hi ha estadísticament un avantatge en el sistema polític que promogui el creixement en els països en desenvolupament. Dels que des de 1980 han mantingut un creixement superior al 10% del PIB més de deu anys el 50% eren democràcies. El que sí és cert és que arribats a un cert nivell de desenvolupament el manteniment d'un creixement econòmic estable requereix la democràcia, no pas el populisme, perquè només és aquesta la que aporta un marc regulador estable, amb separació de poders, garanteix la no-pèrdua de valor de les inversions més enllà dels cicles econòmics i permet la repatriació de dividends dels inversors estrangers.
A curt termini aquesta disparitat en el comportament econòmic dels països fa preveure, en un marc general de creixement moderat, que en el segment d'aquells amb rendes per càpita superiors als 20.000$ només la República Txeca i Corea del Sud superaran un creixement del 5% en els propers anys; en el segment entre 10.000 i 15.000$, només Turquia i Polònia, i entre els països més pobres amb PIB per càpita inferiors als 5.000$, tan sols Indonèsia, Nigèria i Filipines.
La realitat dels fets és tossuda i de la mateixa manera que en els anys 80 el miratge del Japó com a futura primera potència econòmica mundial es va diluir per la crisi que va afectar per un llarg període de temps la seva economia, no és segur que la Xina acabi ultrapassant els EUA. Potser la raó no és altra que els creixements no es poden mantenir si l'economia no és capaç de reinventar-se de manera permanent i res que no sigui la democràcia pot garantir-ho perquè és difícil que els règims autocràtics puguin adaptar-se a nous entorns i més encara que puguin ser substituïts per d'altres igualment autocràtics. La manca de flexibilitat i adaptabilitat a noves circumstàncies és el seu atribut i mancança més característica. És una raó no menor a favor de la democràcia malgrat que aquest paradigma pot demostrar-se fals en circumstàncies específiques o en períodes temporals curts.
