L'‘estanquera'
Fa més de quatre mesos de l'esclatant Diada i encara es poden veure, a moltes finestres i balcons, les senyeres: la clàssica quadribarrada o les dues versions estelades. Ningú no ha donat cap ordre, ni correspon a cap campanya més o menys orquestrada; és, simplement, la disposició popular que manté, contra tota renúncia, la voluntat d'expressar un sentiment i una esperança. Contra aquesta iniciativa ciutadana, singular i gens oficialitzada, no hi valen decrets ni invocacions unionistes, ja que és la sobirania popular la que converteix un fet excepcional en una visió quotidiana. Contra això, no s'hi pot fer res.
Recordo temps passats, quan els estancs eren una concessió estatal, quasi reservada a vídues i orfes d'excombatents, evidentment del bàndol franquista. A la dreta de la façana –sempre, a la dreta– obligatòriament hi havia la rojigualda, en una presentació unificada i ben visible. Els estancs, feliços establiments de quan la gent encara fumava a bastament, venien segells, timbre i paper oficial, i resultaven una projecció de la unidad de destino. Fou fàcil, doncs, per a determinats sectors, entre els quals em comptava, que la bandera espanyola fos coneguda com l'estanquera, i amb aquesta denominació s'estengué el seu coneixement. Quan l'autoritat competent manava erigir la bandera o quan els ajuntaments i els múltiples edificis del todo por la pátria feien onejar el drap distintiu, l'estanquera ressorgia en el nomenclàtor popular. L'estanquera, dins un ordre, era omnipresent.
La senyora Llanos de Luna ens ha retornat a l'època de l'estanquera. Amb tots els respectes per la professió, potser també ella és una perfecta estanquera. Per això obliga, com a delegada del gobierno, a penjar la rojigualda a edificis públics de tota mena, com a predomini dels símbols de l'imperi espanyol en tot el territori nacional. I no solament en ajuntaments i casernes, sinó fins i tot en biblioteques i centres esportius i escolars. L'estanquera ha de ser arreu, i qui no la posi serà denunciat i haurà de sofrir-ne les conseqüències. La senyora Llanos de Luna vol retornar a temps passats.
Amb tot, tinc la percepció que seguiran havent-hi moltes més senyeres als balcons que no pas banderes espanyoles a determinats edificis. Només cal mirar un xic amunt.
