Línies vermelles
El procés del cas Pallerols sembla un guió escrit per una mena d'escriptor híbrid, a mig camí entre Kafka i Dino Buzzati. Primer es tarda 18 anys a emetre una sentència, i després resulta que aquesta mateixa tardança es converteix en un atenuant. L'absurd com a categoria imbatible (Kafka) i l'espera d'una sentència imminent però sempre postergada (Buzzati) es fonen en un sol pla. La realitat no podria ser ni més caricaturesca ni més propera al guinyol. Més proves. Mentre que un jutge té en consideració que passin les eleccions al Parlament de Catalunya per iniciar el cas Bustos i així evitar que aquest nou escàndol de corrupció interfereixi en les votacions, a hores d'ara encara s'espera que la difamació orquestrada contra Artur Mas dues setmanes abans de les eleccions sigui investigada com es mereix. S'estan travessant moltes línies vermelles de la dignitat democràtica. I s'estan cometent estralls irreversibles. Sorprèn en aquest sentit que Fernando Onega, en un article a La Vanguardia (10.1.2013), després de lloar Duran Lleida (”gran líder, i que potser es va assabentar dels tripijocs quan van ser descoberts”) sostingui: “No entenc què fa el PP exigint la seva renúncia, si Duran Lleida és l'últim pont amb l'Estat.” Més enllà de si l'actitud del PP amb el cas Pallerols és hipòcrita, ni tan sols calia el cas Bárcenas per saber que ho és, Onega encarna aquell esperit que apel·la a la inhibició de responsabilitats a canvi de funcionalitat política. El càlcul és d'un pragmatisme atroç: la responsabilitat de control de la corrupció pot bescanviar-se o disculpar-se en virtut d'aquest cavall de Troia que, a dins de la fortificació catalanista, Duran representa per a l'espanyolisme. En aquest mateix sentit de travessar línies vermelles convé preguntar-se si l'escenari televisiu d'Espejo público (Antena 3) és un marc adequat perquè el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, anunciï urbi et orbi que hi ha prou indicis perquè l'Audiencia Nacional investigui si la família de Jordi Pujol té comptes bancaris a Suïssa o a altres paradisos fiscals. ¿És seriós que Torres-Dulce en aquest mateix programa televisiu comenci a donar detalls sobre el procés i declari que hi ha tres fills de Pujol investigats? De debò pot treballar així, la Justícia? On queda, la presumpció d'innocència? On queden la dignitat i la credibilitat democràtiques? Tot plegat faria riure si no fes basarda.
