Opinió

LA GALERIA

“Els hi fotrem sul cul”

La feina de la gent de la Catalunya de dalt és més meritòria que la de per aquí baix

Ara mateix fa exactament cinquanta anys que Jordi Barre, el cantant d'Argelers de la Marenda, va treure el primer disc en català, convertint-se així en el pioner de la Nova Cançó catalana a la Catalunya Nord. Barre morí fa dos anys, quan en tenia 91, va escriure més de 250 cançons, va publicar vint discos i actuà arreu dels Països Catalans.

A mi me'l va fer descobrir l'amic Albert Bueno, que va néixer a Vilafant i viu a Cabestany, poble situat a la plana costanera del Rosselló, al sud-est de Perpinyà i prop de l'estany de Canet de Rosselló. L'Albert també canta, sempre en català, des de fa anys i ja va pel setè disc. Li he dit més d'una i més de dues vegades que és un autèntic picapedrer de la nostra cançó, perquè ho fa amb una fe, amb una constància poc comunes i, per més obligar-vos, en la solitud absoluta o quasi. Fou amic de Jordi Barre i, d'entre les 250 cançons que deia, n'hi ha una que va ser en col·laboració amb l'Albert. De fet, més que una cançó, és un himne; l'himne de la USAP, el club de rugbi de Perpinyà (Union Sportive Arlequins Perpignan, oficialment), que en les competicions canta absolutament tothom –i alguns, em temo, sense saber massa què diuen, perquè ja a nosaltres, catalans del sud, algunes expressions ens costen d'entendre. Per exemple, en la primera estrofa es canta: “Els hi fotrem, els hi fotrem, els hi fotrem una fart de jacos”. O, més endavant: “Els tres quarts que tenen delit, passaran com un llucet. I davant que són pas palpalloques, els hi quitxaran el torró.” Ah, i al final diu: “Els hi fotrem, ziu!, zau!, sul cul”!

Jordi Barre, autor de l'excel·lent cançó El xiprer verd, la més coneguda segurament del seu llarg repertori, va rebre moltes distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi i l'Ordre National du Mérite, va ser Officier des Arts et des Lettres i també va posar música a poemes de reconeguts autors nord-catalans, com ara Jordi-Pere Cerdà, Joan Cayrol, Joan Tocabens, etc. Suposo que en Xevi Planas, el qui més sap de cançó catalana pel nostre veral, tindrà en compte aquest cinquantenari, perquè la feina de la gent de la Catalunya de dalt és força més important i meritòria (i arriscada) que la de per aquí baix, tot i haver d'anar ara altra vegada amb un misto a cada orella. I si no, que ho digui l'alcalde de Girona, o el de Celrà, o el de Gallifa. Por ejemplo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.