Passar la duana d'estranquis

La duana espanyola de la Farga de Moles, al peu d'Andorra, s'ha posat al dia. Finalment, separa el corrent principal de viatgers, els que no tenen res per declarar, dels pocs que volen legalitzar alguna adquisició. Els que tornen d'esquiar o de visitar el Principat, que són la majoria, poden passar sense gaires entrebancs. És cert que la via s'estreny al pas per la frontera, però s'estalvien l'aturada habitual per obrir el maleter i respondre amb un “no res” la pregunta interessada del guàrdia.

Era tot un ritual que, en èpoques passades, quan Espanya vivia la misèria del franquisme autosuficient, estimulava la imaginació, la picardia i l'enginy. Aprofitant que els responsables han decidit donar per tancada aquella època, us explicaré com superava l'escull duaner un pare de família espavilat de Girona quan, almenys una vegada a l'any, anava a Andorra a proveir.

El nostre gironí de la història viatjava amb la dona al costat i tres o quatre criatures petites al darrere. Quan faltava poc per al punt fatídic, el bon home aturava el vehicle, regalava un globus a cada fill, treia un termos que havia preparat abans i escampava el seu contingut –llet i galetes engrunades– per tot el terra del cotxe. I cap a la parada de control. Just llavors, amb una agulla, rebentava els tres globus. De manera que quan el guàrdia s'acostava al vehicle per controlar què duia, es trobava l'espectacle de tres nens plorant desesperats que acabaven de vomitar i uns pares desesperants provant de calmar la seva canalla i de posar ordre. Sembla que la posada en escena era sempre prou convincent. Sempre va passar sense problemes i sense declarar res del que portava.

Jo mateix, que he passat centenars de vegades per la Farga, havia après a saltar-me el control amb un senzill “queso” com a resposta a la pregunta obligada de si duia res a declarar. Havia entès que la paraula queso tranquil·litzava els guàrdies més que dir-los que no. Darrerament ja no m'ho preguntaven gaire sovint. Em sap greu.

La decisió de les autoritats duaneres de facilitar el pas dels viatgers deu venir del fet que cada dia hi ha menys coses que valgui la pena d'anar a buscar a Andorra. Els que passen tabac, prou saben per on passar. Als duaners els deu interessar més trobar alguna remesa de diners que surten d'amagatotis. A un altre amic gironí el van aturar un dia que arribava al petit país i li van dur un carretó al costat del vehicle. Abans del bon dia, li van ordenar que posés tots els diners que portava al carretó. Per sort no en duia. Devien saber d'un cotxe com el seu que havia de passar... En alguna ocasió he vist com el cotxe esperat era aturat amb armes a la mà. Un espant per a tots, els del vehicle i els altres que passàvem per allà en mal moment.