‘Cash' en B

No sé vostès, però un servidor, després de seguir dotzenes de tertúlies d'experts i de llegir centenars d'articles d'ídem, he renunciat a entendre el gran circ de l'economia estatal. Em costa relacionar les retallades de diner públic amb la millora de la vida o –potser la intenció és més modesta– amb l'intent de supervivència; i perdo el fil quan pretenc connectar la prima de risc amb el tancament dels CAP de Castella-la Manxa, etc. Ara: amb la corrupció politicoadministrativa, un dels aspectes més cridaners de l'economia espanyola, em sembla –i perdonin– que progresso adequadament; aquest cursàs intensiu que ens han fet el gendre –Franco tenia un cunyat i el rei té un gendre–, els valencians i mallorquins que manen, i el tresorer alpinista ful, tots del partit ara regnant, ha estat altament didàctic. Si hagués de fer-ne una síntesi entenedora, diria que la joia de la corona es diu comissions. Jo mano, o jo tinc molta ascendència amb qui mana, o jo sóc un bon mur de contenció per a qui mana, o jo sé coses de qui mana que no em pot negar res..., i per tant jo –els camins administratius poden ser quasi inescrutables– decideixo a qui adjudico una gran despesa de diner públic. Per preparar la visita del Papa, per fer un velòdrom o una ciutat de les arts, per fer un TGV o una autovia o un aeroport, en realitat tant li fot: a Sicília i a Calàbria diu que s'han fet ponts sense riu a sota, i autopistes que acaben en un erm. I jo aquesta decisió la faig lligada a una –la!– comissió; jo et dono molts de diners a canvi que tu me'n tornis una part, un percentatge, posem que un 3%. La majoria de mitjans espanyols de Madrid solen dir que aquestes comissions, que va recaptant qui té poder per fer-ho, van destinades al manteniment dels partits que amb els vots els hem permès de manar, i així la cosa queda com un pecat menor: aquest diner negre, passat per la cuina d'aquella premsa, ha arribat a ser servit com una mena de garant de la democràcia ja que, diuen, si no com s'ho farien els partits? Però el senador i el gendre ens han ensenyat a més que aquestes comissions, en part o totes respectivament, poden arribar a un compte particular per, així, anar-se fent un coixí a Suïssa o a on sigui. I com que entre els de l'olla –la cúpula– aquestes coses s'arriben a saber i tothom té molta gana, per tal que la caixa B pugui seguir ingressant sense entrebancs, és tot un gest gratificar els que estan en el secret amb sobresous mensuals que superen el que molta gent rep per un any... de treball. Què?