Doble joc

Els mitjans de comunicació no paren d'esbombar casos de corrupció de la política i, tot i que aquestes actuacions nefastes es poden atribuir a un percentatge reduït d'individus, tothom en surt esquitxat per aquella frase fàcil que, generalitzant el tema, assegura que tots els polítics són corruptes, com si haguéssim de dir que tots els fusters són dolents el dia que un t'ha esguerrat una finestra o que tots els metges són uns ineptes, quan en trobes un que no et sap endevinar el mal. Però hi ha una cosa que preocupa més d'aquest corrent d'opinió: el doble joc o la hipocresia. Els polítics corruptes no són més que el reflex d'una part de la societat que actua així. D'altra banda, en comptes d'esquinçar-nos les vestidures tan fàcilment, caldria sospesar bé si aquest tipus de dirigents, per més que se'ls critiqui, no és el que va bé a bona part de la societat, a l'hora de buscar favors o defensar interessos. Molta gent prefereix, en els llocs de responsabilitat, personatges que presentin alguna escletxa, perquè així tenen per on agafar-los i fer-los entrar en les seves propostes. El polític equànime, rigorós, de pedra picada, fa respecte. No vull dir, amb això, que no hagi de ser dialogant, tenir cintura, saber trobar solucions factibles. Però d'aquí a la màniga ampla hi va molt de tros. Em sap greu haver d'esmentar dos exemples viscuts en la pròpia carn, però crec que són clarificadors. Fa anys, quan Joaquim Maria Puyal feia a la televisió el programa Un tomb per la vida, vam participar-hi dos regidors d'ajuntament, un de l'Empordà i jo, de la Selva. El tema tractava d'una mena d'àtic que incomplia les normes d'un determinat pla general d'urbanisme, tot i que passava força desapercebut per estètica i disposició del volum. L'altre regidor va defensar que no passava res si es tirava endavant. Jo vaig defensar que calia respectar les normes perquè significava un precedent perillós per a casos més flagrants. El públic assistent a l'estudi va votar i va guanyar l'opció permissiva: fer passar bou per bèstia grossa. Un altre cas. Quan després d'un primer mandat com a alcalde i amb molts temes entre mans per acabar –entre aquests el pla general de la vila- pretenia tornar a encapçalar la llista local del meu partit, em vaig trobar amb un sector en contra. La meva dona, un dia, a un dels que s'hi oposaven, li va preguntar per què se'm rebutjava. La contesta va ser clara i concisa: perquè és massa recte i massa honrat. Després d'això –hi deuen haver molts altres casos–, no ens flagel·lem davant del que passa. Tots som còmplices del doble joc.