Consens ve de sentit comú
Per més que la majoria del Parlament de Catalunya hagi aconseguit posar finalment el fil a l'agulla de la consulta, el procés de negociació del text que avui ha de discutir la cambra catalana sobre el dret a decidir ha mostrat més les debilitats i els complexos de la classe política que la col·lectiva virtut democràtica dels ciutadans als quals representen. A través de les diferents formes de manifestació de l'opinió pública de què disposem, la pràctica totalitat dels catalans hem fet palès que ens volem pronunciar sobre l'abast de l'autogovern que ens volem donar. Si la política real és portar a les institucions el que és normal a la vida quotidiana dels ciutadans (Adolfo Suàrez dixit), el referèndum és inexcusable i celebrar-lo hauria de ser l'objectiu central de les institucions catalanes i de qualsevol partit que es vulgui atorgar la condició de democràtic.
En aquest context –que no és ben bé exacte ni real perquè els partits pensen en el referèndum a partir de la pròpia clau ideològica– s'han fet difícils de comprendre els passos de la proposta de consens. En primer lloc, el text inicial de CiU i ERC va néixer embardissat en una solemnitat innecessària i mancat dels més elementals ingredients estratègics. N'hi hauria hagut prou amb quatre ratlles comptades dient que el Parlament impulsava la celebració del referèndum recollint el debat sobre autodeterminació que la majoria dels ciutadans ja fa temps que celebrem de forma pública.
Un text breu d'aquest estil hauria aconseguit sumar diferents virtuts. Una, limitar el conflicte institucional a la consulta en si mateixa; un acte que, si bé tindrà l'oposició frontal del govern espanyol, serà, en canvi, més defensable internacionalment per la seva puresa democràtica. Dues, deixar camp obert a estructurar la consulta a través de diferents preguntes i respostes, que és, en definitiva, el que caldrà fer si se li vol donar credibilitat. Tres, evitar el farragós espectacle de les llargues negociacions per posar i treure conceptes, punts i comes i fer possible l'ampliació del consens.
Però la negociació ha anat com ha anat, i si CiU, ERC i ICV-EUiA s'han mirat la consulta a través del respectiu filtre ideològic, no es podia esperar que el PSC no fes el mateix i que fos qui posés més sentit comú sobre la taula, després d'haver evidenciat en el seu particular procés polític que aquesta no és una qualitat de la que en disposi amb escreix.
