Elogi de la política

Ahir es va produir un fet polític majúscul. El Parlament de Catalunya va superar la Constitució Espanyola i va proclamar el poble català com a sobirà. La ruta cap al referèndum d'autodeterminació i cap a la independència és definitivament oberta. Això, que ja és gairebé un somni, ha estat possible gràcies a la mobilització popular (l'Onze de Setembre, les consultes populars...) però també gràcies al treball dels diputats del Parlament de Catalunya que van ser capaços ahir de convertir un debat complicat, segurament el més complicat de la història del Parlament, en un vot solemne.

Que el d'ahir era un punt de trencament, aquell xoc de trens de què tant havíem parlat, va quedar molt clar. No només pel contingut de la resolució, que invalida el principal precepte de la Constitució Espanyola del 1979, sinó també pel mateix malestar dels partits, de diversos partits.

Perquè ahir la consciència dels diputats es va haver de somoure. En el moment clau, en el punt del trencament, ja no és possible acceptar acríticament aquest anar passant que s'havia instal·lat feia dècades. I la conseqüència també del moment històric és que CDC i Unió s'han enfrontat entre ells més que mai, que s'ha trencat el PSC i potser, tot i que és diferent, que la CUP no ha estat capaç de sumar-se al consens. Això ho hauríem de veure com un bon senyal, però. Afrontar la independència exigeix el bo i millor de la política i el Parlament d'ahir, amb totes les contradiccions i amb totes les tensions i indecisions, és el més viu que recordem.

S'imposa doncs, avui, un elogi de la política i dels polítics. D'Unió i Convergència a Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa, o a David Fernàndez, hi ha una distància enorme. Molt gran. Tenen projectes polítics radicalment diferents, pràctiques que no tenen res a veure i fins i tot cultures molt allunyades. I tanmateix han sabut escoltar allò que moltíssims ciutadans vam dir l'11 de setembre i el 25 de novembre. I han complert els seus programes electorals sense deixar-se intimidar per ningú. A ells i també a Esquerra Republicana, que ha jugat un paper central, clau, en tot plegat, simplement les meues gràcies. Que crec que són les de molts.