Es barallen entre ells mateixos...
Hi ha formacions polítiques que no han escollit prou bé el moment per a les baralles internes. No és fàcil trobar el moment adequat. Però ara caldria aixecar el país, segons els precs fets per ells mateixos en la passada campanya electoral.
Les baralles actuals dels socialistes catalans, d'una banda, i les de Convergència i Unió, de l'altra, provenen de temps enrere. Ferides mal tancades que un dia o altre s'obren i esclaten.
Les picabaralles entre Convergència i Unió poden acabar en no res com altres vegades. El fet d'estar al govern pot aguantar qualsevol malentès.
En els passadissos de la política s'explica que Jordi Pujol fa uns anys va plantejar a Artur Mas que havia arribat el moment de trencar les relacions entre Convergència i Unió. L'actual president Mas li va replicar: “Com vols que ho faci jo quan tu no has estat capaç de fer-ho en vint-i-cinc anys”...
Per altra banda, la picabaralla dels socialistes catalans té més mala pinta. Conviuen a l'oposició al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. Una oposició que desgasta com estar al govern, ja que part de l'electorat que els ha deixat els demana més per tornar-los a votar.
Després de les eleccions del 25-N, els socialistes catalans encara no han aclarit ni han refet el seu projecte per continuar ocupant l'orfe centreesquerra català.
La crisi de Convergència i Unió continuarà permanentment viva. Són socis que, tal com s'ha demostrat en els últims trenta anys, funcionen. Fet que fa suposar que encara no és l'hora que la sang arribi al riu.
Fóra bo que s'adaptessin als nous temps i aclarissin, amb vista a noves polèmiques, si van més enllà de voler ser socis. Fins ara mai no han volgut aclarir si són matrimoni, parella de fet, amants, amics, coneguts, saludats, parents... Són socis, i en moments delicats com els actuals no n'hi ha prou.
