Recordar el futur

El temps té el seu temps. Sant Agustí, a les Confessions, fa una famosa meditació sobre la temporalitat. La paraula de Déu, el verb, genera l'ésser. I abans de la creació no hi ha temps, tal com passa també amb la teoria cosmològica dels Big Bangs. Els científics parlen de la creació a partir del no-res. Qualsevol interpel·lació sobre el temps previ és, doncs, il·lícita. És clar que sant Agustí resol el problema perquè en la ment de Déu l'eternitat és equivalent al moment. He anat a buscar el filòsof George Steiner, que és qui fa aquests lligams, per veure si trobava explicacions complementàries a les de Voltaire, Rousseau, Montesquieu i Locke per entendre el temps que estem vivint els catalans. No cal dir que ajuda més fins i tot Steiner que la Constitució Espanyola. Encara que darrerament aquells que es mostren contraris a la consulta sobre què volem ser se saben la Constitució fil per randa, especialment els articles que volen fer de la Declaració flor d'un dia. Parlo del temps, per allò del “tenim pressa”, perquè ha canviat el ritme legislatiu i també perquè fa la impressió que, segons el full de ruta establert, ja s'hagi fixat data per la consulta, i ara s'hagi de córrer a fer declaracions solemnials, i a refer les lleis per arribar a la cita. Som en una cursa contrarellotge, i n'hi ha uns quants que encara van amb el pas canviat.

Per tant, els catalans hem de recordar el futur, o, més ben dit, ens l'hem de recordar. La pressió ambiental perquè res canvii és asfixiant, plena de pors i tancament d'aixetes ministerials. Però justament perquè el que hi ha en joc és la llibertat, és el domini del nostre temps, hem de dibuixar tota mena d'hipòtesis i conjectures il·lusionadores. I el que encara no s'ha demostrat és ple d'opcions, ple de possibilitats.

Per això cal experimentar. Perquè els teoremes que puguem formular passin la prova de la veritat més sòlida. Perquè aquests 300 anys, que se'ns fan eterns, acabin passant en un moment. I perquè entre verbs i Big Bangs puguem sentir-nos creadors tots plegats. Creadors, com canta Raimon, d'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent.