Nosaltres, el poble
Paradigmàtic i exemplar que la Constitució americana comenci parlant del poble: “We, the people”, va repetir el president Obama diverses vegades en el seu últim discurs d'investidura, fent referència a una Constitució que, a diferència d'altres, no comença dient: “A todos los que la presente vieren y entendieren, sabed que las Cortes Generales han aprobado y Yo [en majúscula] vengo en sancionar la presente Ley.”
La diferència cultural és evident, es nota des de la primera lletra: tant per la referència al “Jo” majestàtic com pel to distant i pretensiós, que continua en el preàmbul parlant d'antuvi de “la Nación Española” (sí, també en majúscules). Coses del llenguatge, però no només del llenguatge, i tampoc no és gens casual que el reelegit president americà hagi volgut parlar de “nosaltres” i del “poble”. Té a veure sens dubte amb el fet de voler reaccionar davant la distància i l'escepticisme que han adoptat els votants envers la política, una distància i un escepticisme que aquí es multiplica per vint si hem de veure simplement el to en què es redacten les lleis supremes de l'Estat. Allà, els pares de la pàtria s'autodefinien com a poble. A Espanya les lleis supremes sembla que vinguin de Déu o, encara més lluny, de les Corts Generals. També notem aquesta distància immensa si hem d'escoltar, com hem pogut escoltar tantes vegades en boca d'alguns polítics, frases com “ara cal estar a prop de la gent”.
Dir que es vol estar a prop de la gent és, deixant de banda la indubtable bona intenció de la frase, assumir que el polític és una altra cosa. O que no és tan gent com els altres. “Parlar dels problemes que realment interessen la gent” marca una distància que deu passar massa desapercebuda per a qui ho pronuncia, quan els problemes de “la gent” haurien de ser problemes viscuts, no només percebuts o compresos. En aquests anys que he tingut l'oportunitat de veure la política per dins, sembla que hi ha una incapacitat gran per trobar el to: “Hem escoltat la veu del poble” s'entén si creiem que el polític és només un delegat que ha de treballar per al poble, però sens dubte és molt més sana i més real la fórmula “we”. Nosaltres, el poble, decidim això o això altre perquè patim aquest o aquell problema o veiem les coses d'aquesta manera. I avui som polítics, però ahir no ho érem i d'aquí a pocs anys ho deixarem de ser. I tenim família i hipoteca i mal de queixal i ens hem enfilat a alguna taula en algun casament. No és tan necessari donar una imatge de proximitat a la gent quan ja s'és gent.
El matís a això, evidentment, és que de la política no s'espera només gent, sinó la millor gent. O, com a mínim, gent amb capacitat per escoltar i per fer realitat el que proposa. I, per tant, han de ser bona gent, no gent i prou: amb més energies per millorar els afers públics que no pas per conspirar o escalar posicions personals. Bona gent: aquest és un matís important. Competents i bons, com ho són tants altres ciutadans. Tindrem una reconciliació amb el nostre sistema de partits quan, entre altres coses, veiem que som intercanviables, i que, de polític, de vegades se'n pot ser (és el cas dels polítics de raça), però que la majoria de vegades s'està polític. Com un estat civil, com una prestació social transitòria, com un honor transcendental, però passatger.
Mirar la política des de fora i, malgrat la distància creada, saber dir “nosaltres”. Entrar-hi i continuar dient “nosaltres”. Sortir-ne i mantenir el mateix “nosaltres” que el primer dia.
