Trens vigilats

Durant els últims dies s'ha valorat molt positivament la sentència que el jutjat contenciós número 1 de Girona va dictar contra l'Ajuntament d'aquesta mateixa ciutat per haver contractat dos trens per assistir a la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona. S'ha dit que la sentència era valenta, salomònica i que marcava un abans i un després. He de confessar que, a mi, em costa descobrir grans virtuts a una sentència que reitera un dels defectes més greus del poder judicial en aquests moments: l'excés invasiu.

La sentència considera que l'Ajuntament de Girona va ultrapassar el seu àmbit competencial quan va contractar dos trens per facilitar que alguns ciutadans assistissin a una manifestació que no era convocada “per cap administració pública”. Així ho subratlla el jutge quan estima que l'Ajuntament “buscava un benefici clarament polític” i “s'endinsava en reivindicacions de caràcter clarament supramunicipal”. No deixa de sorprendre que el concepte supramunicipal sigui abordat d'una manera tan arbitrària. ¿O és que potser a partir d'ara tot allò que quedi més enllà de la recollida d'escombraries o del correcte funcionament dels semàfors podrà ser qualificat de supramunicipal i, per tant, podrà ser impugnat? ¿Un ajuntament ha d'inhibir-se davant de qüestions col·lectives que interessen a la ciutadania i que afectaran l'ordre de vida de la municipalitat? Però a més: ¿qui és la Justícia per decidir de manera tan discutible les competències polítiques d'un consistori? ¿No és fer malabarismes barats sostenir que l'exercici d'un dret col·lectiu com l'autodeterminació no depèn de tots els ressorts municipals?

¿Supra què, senyors jutges? Estem en la inèrcia de convertir la legalitat vigent en una mordassa de les mobilitzacions democràtiques de la societat. I la Justícia s'arroga el poder d'envair competències tot acusant els altres, en aquest cas la màxima institució ciutadana, d'ultrapassar “les seves pròpies competències”. Darrere aquesta inèrcia hi ha la terrible lliçó tàcita que està impartint la Justícia. És aquesta: la política i les mobilitzacions democràtiques són categories subsidiàries. La Justícia, en canvi, és el garant de la política. I com a tal existeix per sancionar la política, redirigir-la i, fins i tot, per fer-nos creure que la societat podria governar-se a cops de llei, sense iniciatives ciutadanes ni polítiques suspectes com ara la contractació de dos trens infrasupramunicipals.