Qui mana?

En una conferència memorable que va fer al CCCB, Zygmunt Bauman observava la transformació en què els amos de les empreses i de les propietats havien cedit la responsabilitat del bon funcionament de tot plegat a uns gestors, que eren els que, en definitiva, manaven, de manera que els propietaris quedaven com a mers accionistes, observadors privilegiats, però accidentals, de l'evolució del seu capital. Les tasques ingrates de control sobre els treballadors, clients i proveïdors, i també els resultats, recauen sobre uns personatges que han esdevingut clau en l'evolució del capitalisme, lluny del romanticisme nord-americà i de tota l'estètica al voltant del triomf.

La hiperventilació del sistema ha convertit en víctimes propietaris, gestors i treballadors, que amb estupor no poden evitar l'odi contra les planificacions que fan els polítics des dels diferents estaments de la burocràcia, en el nostre cas municipal, provincial, autonòmica, estatal i europea. Els que en l'època revolucionària denominàvem gestors del capitalisme han derivat cap a una autodesignació deïfica per davant de tots els agents que generen la riquesa, i han invertit la famosa piràmide del capitalisme que va publicar la revista Industrial Worker el 1911, en què sobre una base dels obrers s'estratificaven la burgesia, els militars i la policia, el clergat, l'aristocràcia i l'enorme bossa dels dòlars.

Algunes d'aquestes classes socials han mutat, i l'esperit urbà ha convertit en neurosi tots els símptomes d'un canvi de paradigma. Més que mai ens adonem que les guerres es fan per beneficiar els fabricants d'armes, però també qui cobra les comissions pertinents. En les guerres recents, els mercenaris d'elit han substituït la tropa regular, i la tecnologia ha elevat la despesa armamentista fins a fer trontollar el sistema.

En el discurs d'investidura, Obama va parlar dels deu anys de guerra com d'un calvari. No sé si va ser un desafiament als especuladors o valor per col·locar-se en el punt de mira.