14 per 18

A la presentació, la directora de l'escola llagosterenca ja ens va advertir de la possibilitat que els assistents a la xerrada del professor Josep Callís experimentéssim allò que, evocant un esdeveniment, es defineix com un abans i un després. En el meu cas és cert, des d'aleshores puc resoldre en uns instants multiplicacions com la que encapçala aquesta crònica. Dos, tres segons i... 252; ja ho veuen. Però això, que no és poca cosa, és irrellevant si es compara amb el que ens va dir sobre quina havia de ser la relació dels alumnes amb les matemàtiques o quins havien de ser els objectius de l'escola i el sentit de l'educació.

No sé si és una percepció que tots els membres del nombrós auditori que atapeïa el menjador del centre compartiríem de forma unànime però, com a mínim per a molts, va ser summament agradable comprovar com l'esperit dels partidaris de l'escola nova, la voluntat regeneradora dels malaguanyats mestres de la República que educaven per transformar el món, s'ha reencarnat en un home de la capacitat de Josep Callís. Canvien els homes però rebroten les mateixes ànsies i és per això que aquest professor de matemàtiques ens va parlar d'esperança, de fraternitat i d'igualtat.

L'escola ha de fer, ens va dir, homes lliures, crítics, solidaris, democràtics i creatius. Finlàndia és un miratge deprimit en el qual no ens hem d'emmirallar obsessivament; Pisa, una vara per mesurar la competitivitat, el mercantilisme i l'emprenedoria sense sentit social; la reforma d'en Wert, un projecte que no només sacrifica el català sinó que també segrega socialment, uniformitza i tracta els alumnes i els currículums com mercaderies, una autèntica contrareforma que no generarà ciutadans responsables sinó súbdits porucs i que, a més, quan diu que pretén aproximar-se a l'excel·lència, ho fa estimulant un egoisme d'efectes devastadors.

Segurament sap que el seu discurs no complau tothom, però en Callís no és un home de mitges tintes i l'emet amb la serenitat de qui es nodreix de conviccions profundes i la passió de qui estima intensament el que fa. L'educació i els aprenentatges, ens va dir, han de ser instruments per llegir la realitat, per entendre-la i transformar-la. La vida, sosté, està amarada de matemàtiques i ensenyar-les des d'una gàbia, des de l'abstracció freda i aïllada és absurd. Els alumnes no les han d'aprendre per un acte de fe sinó vivint-les, experimentant, deduint, amb classes manipulatives i funcionals.

Tots els que vam assistir a la xerrada sabem que, pel cap baix, hi ha cinquanta maneres de descobrir si una galleda està o no plena d'aigua, és a dir, que hi ha cinquanta maneres d'arribar a la veritat. Sabem que les matemàtiques són molt poderoses; que l'educació és molt poderosa. De fet, ho sabem nosaltres i també els que pensen que en tenen la propietat i maneguen els pressupostos públics, retallant, sumant i restant com si l'economia fos una cosa abstracta i freda que no té rostre humà.