Crisi a tota vela

Setmana moguda, com hi ha món. Una setmana que s'hauria d'emmarcar: el procés sobiranista que engega al Parlament, amb estira-i-arronses a totes bandes, sense arribar al gran acord imaginat; l'esclat controlat de l'escàndol de la corrupció a gran escala a les altes esferes del partit que domina les Espanyes, amb sorprenents declaracions i més sorprenents silencis; les dades de l'atur, que no paren de créixer, aquí i a la resta d'Espanya, inflant un problema econòmic i social que, vulguem o no, algun dia acabarà fent un pet com un aglà.

El país de les bombolles miraculoses s'ha quedat sense. Ja només queda l'angoixant coincidència de dos grans globus amenaçadors: atur i corrupció. Algú en deu treure profit, que res no és perquè sí. De moment, sabem ben sabut que un senyor que era tresorer del PP havia anat aplegant les engrunes dels pans que li passaven per davant i ja tenia 22 milions d'euros emmagatzemats a Suïssa. N'ha hagut de passar molt, de pa, per les seves mans per fer tants rosegons!!

Per no pensar-hi, hem decidit estrenar el TAV que ha entrat discretament a Girona. Res, un anar i venir fins a Barcelona. S'hi viatja bé, tanmateix. En poc més de mitja hora et diposita còmodament a Sants. El preu, que és d'oferta, ben suportable. Se'ns acut preguntar-nos quant deu costar a l'erari públic cada bitllet. I, naturalment, som incapaços de trobar una resposta. Ja ni ens posem d'acord en si cal parlar només del cost de cada quilòmetre recorregut o si hauríem de sumar-hi l'amortització. Ho deixem córrer. Volem cap a la capital despreocupadament. Si els que administren la misèria col·lectiva creuen que ho poden pagar, què hi hem de dir?

Algú recorda aquell càlcul malintencionat que sentírem fa pocs dies? Si un cargol s'hagués posat a caminar el dia que es va aprovar el projecte d'unir Madrid amb França, hauria arribat a Girona força abans que el primer TAV. Això sí, parlava d'un cargol de jardí que, segons sembla, són més ràpids que els de marge. Una mica d'ironia sempre ajuda. Estem circulant a 240 quilòmetres per hora, sense sotracs ni parades. Ja sabem que no és un AVE el tren que ens porta, sinó un Avant, que deu córrer menys, però ho perdonem als senyors d'Adif, que prou deuen saber com han de fer les coses pel nostre bé.

En tot cas, Girona i Barcelona –i Tarragona i Lleida– estan més ben comunicades que mai. No és el moment de preocupar-nos del cost. Un bon servei és un bon servei. Ara, la funció d'un tren d'alta velocitat és aquesta? Trajectes de cent o dos cents quilòmetres? Diríem que no.

Queda l'escletxa oberta al Parlament. En surt una mica de llum, un motiu per tenir esperança.