Opinió

la CRÒNICA

Fer el ridícul

Josep Tarradellas deia una frase escaient: “En política es pot fer tot, menys el ridícul.” Es podrà estar d'acord o no amb la llarga, difícil, i gairebé increïble trajectòria del president, però mai va trobar-se en una situació ridícula que desprestigiés la seva figura. Probablement per això va perdurar molts anys, enmig de tantes vicissituds.

Els recents esdeveniments a l'entorn de la Diputació provincial han ranejat el ridícul, i des de la fora de la institució tothom s'ha pogut adonar que hi havia un pacte de silenci i unes posicions al voltant d'un desafortunat sopar, i d'una compareixença inapropiada, que anaven més enllà d'uns fets episòdics. Hi havia mar de fons que, amb l'excusa d'aquestes misèries, va sortir a la superfície i es va aprofitar.

Sempre hem tingut clar que la Diputació és un instrument destinat a repartir diners entre els municipis, com a prioritat principal. Els seus components no són escollits democràticament –almenys d'una manera directa– i es distribueixen entre batlles i regidors –moltes vegades alcaldes frustrats perquè no han guanyat en les eleccions– que a cops de colze procuren fer-se amb una poltrona. Allà maldaran perquè les àrees territorials que representen siguin les que surtin més ben parades en la distribució dels recursos rebuts. D'altra banda, s'envolten d'una gernació d'assessors que no se sap bé si hi són per pagar favors o perquè els diputats són incapaços d'anar sense els caminadors dels consells d'aquests experts. Alguns no tenen ni tan sols despatx assignat. Els diputats del grup de la majoria procuren satisfer tant com els és possible les demandes materials de les minories, perquè no incomodin massa, i així permeten que també tinguin assessors retribuïts.

La trajectòria de la Diputació no transcendeix. Sol ser una bassa d'oli. Tal vegada, algunes discussions en els plenaris –no caldria sinó!–, però tot queda a casa. El que realment s'esdevé allà a dins, les tensions entre els grups per fer-se amb una millor part dels recursos, no arriben enlloc. A tothom li convé que la roba bruta es renti a casa.

Però ara li ha tocat al senyor Torramadé. Es fa difícil de creure que per uns actes desafortunats, però força intranscendents per a la institució, ningú –absolutament ningú– d'aquella casa li hagi mostrat suport. Es pot deduir de tot plegat que aquestes situacions han anat com anell al dit a determinades persones per desprendre's d'un president que els era incòmode, pels motius que sigui, que evidentment desconeixem, perquè no acostumen a sobrepassar la llinda d'aquell edifici. Si hi ha alguna altra raó lògica, ens agradaria que un coneixedor ho expliqués.

Amb el canvi de president, sembla que tothom respirarà tranquil al Casal. Es tornarà a la desitjada normalitat en la distribució de recursos i responsabilitats de la millor manera. Un plaer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.