El català, útil a Europa?

Si partim del concepte d'utilitat de les llengües entès com el poder que tenen les llengües de satisfer necessitats humanes, veiem que, en una fase inicial de la relació social, totes les llengües són útils per als usuaris. Podríem dir que aquesta és una utilitat bàsica, innata i comuna a totes les llengües. Hi ha, però, una utilitat que té a veure amb els usos, més que amb els usuaris, que també és comuna a totes les llengües, però que s'ha de manifestar en cada cas. El pas de l'oralitat a l'escriptura va marcar una frontera entre la utilitat que té a veure amb els usuaris i la utilitat que té a veure amb els usos. I així com la utilitat bàsica és espontània, la utilitat referida als usos està subjecta, primer, a la voluntat de superació de cada comunitat lingüística i, segon, a la superació dels prejudicis exògens. Perquè, al llarg de la història, s'han succeït els intents, per part de determinats poders vinculats a llengües pretesament superiors, de negar l'accés a la utilitat de les llengües persuasivament considerades com a menys de tot.

En el present, les institucions públiques mundials (en el nostre cas, les que tenen a veure amb la UE) funcionen, de fet, com a autèntics indicadors del grau d'utilitat de les llengües i són les que ofereixen un indicador més fiable alhora que més esbiaixat; perquè, la UE, atès que està formada per estats i no per comunitats lingüístiques, regula la presència de les llengües segons els criteris jurídics de les legislacions estatals i no segons criteris de competència lingüística. Així, d'acord amb els criteris de la UE, la llengua catalana no és oficial i ni tan sols una llengua de treball, la qual cosa equival, a la pràctica, a la consideració del català com a llengua sense utilitat efectiva quant als usos comunitaris.

Veiem que en un cas com el de la presència en el màxim nivell de les institucions europees (el Consell, la Comissió, el Parlament, el Tribunal de Justícia, el defensor del poble) la utilitat no depèn del dia a dia dels usuaris, ni depèn de la superació dels nous usos, sinó que depèn dels marcs jurídics estatals o interestatals. És a dir, ja no ens enfrontem a una prova lingüística, sinó política, perquè l'aixeta de les utilitats està controlada per la mà d'un poder amb una llengua dominant i perquè, com diu el lingüista valencià Jesús Tuson,“l'estat modern no és amic de la diversitat i manté ben fondes les arrels de l'esperit jacobí”.

En el moment present la UE es regeix, i, certament, en el futur pròxim es regirà, pel sistema lingüístic instaurat pels tractats (el primer d'aquests tractats va ser el constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, del 1951), segons els quals, les llengües oficials de les comunitats són les declarades oficials al si de tots els estats membres. Des d'aleshores, només se n'ha fet l'excepció de l'irlandès, primera llengua oficial d'Irlanda, que no va rebre l'oficialitat plena, en benefici de l'anglès, segona llengua oficial d'Irlanda i, òbviament, llengua oficial del Regne Unit. El precedent de l'irlandès no presagia un horitzó favorable a un hipotètic reconeixement de l'oficialitat del català, una llengua que, si bé té 10 milions de parlants (l'irlandès, 70.000 parlants a Irlanda i 30.000 a Irlanda del Nord), només és llengua cooficial (amb diverses denominacions pel que fa al nom de la llengua mateixa) en la comunitat lingüística catalana del Regne d'Espanya i, única llengua oficial, a Andorra. Justament la via andorrana podria comportar un hipotètic reconeixement de l'oficialitat del català a la UE: la hipotètica entrada d'Andorra a la Unió, segons sembla, seria la via més directa per accedir al reconeixement oficial pretès del català. Així, com veiem, la utilitat del català en l'àmbit de la UE no depèn tant de la competència lingüística com de la regulació jurídica.

Mentre la UE es debat entre un criteri de sostenibilitat que passa per no augmentar més el repertori de llengües oficials i de treball, malgrat la incorporació de nous estats amb llengües oficials diferents a les que estan homologades actualment, i alguns intents febles de protegir les llengües minoritàries per a usos succedanis, de moment, la regulació lingüística comunitària sembla alimentar els prejudicis i guiar-se per una versió lliure de la màxima orwelliana: “Totes les llengües són útils, però unes són més útils que d'altres.”