Lincoln (i Rajoy)

Si, per una impossible ironia del destí, el president dels Estats Units no hagués estat Abraham Lincoln sinó Mariano Rajoy, els negres nord-americans encara serien esclaus. Rajoy s'entesta a no tocar ni una coma de la Constitució espanyola, mentre que Lincoln va introduir a la del seu país la tretzena esmena, que va suposar un pas decisiu en la història de la humanitat.

Mentre els qui manen a Madrid sostenen que no hi ha legitimitat sense legalitat, a Washington van tenir clar que la legitimitat dels drets humans era la que exigia la modificació de la legalitat. Havien entès que no és la llei la immutable, sinó el dret i que són les lleis les que s'han d'adaptar sempre a les circumstàncies i a les exigències dels drets dels ciutadans.

Tot això es fa evident a la pel·lícula Lincoln (2012), de Steven Spielberg, la quarta que conec de les dedicades a la figura del president. La primera, Abraham Lincoln (1930), de David Ward Griffith, és una biografia edulcorada. La segona, El jove Lincoln (1939), de John Ford, s'acaba abans de la seva maduresa. La tercera, Abe Lincoln a Illinois (1940), de John Branwell, també s'acaba triomfalment abans d'hora. Només el film d'Spielberg retrata el personatge en tota la seva complexitat. Tot el film, volgudament antièpic i claustrofòbic, es dedica a mostrar la lluita d'un home decidit a fer que la llei suprema del seu país consagri el dret elemental a la igualtat i la llibertat. Envoltat de familiars conflictius, de militars creguts, de polítics sibil·lins i de parlamentaris excitats, malda perquè l'emancipació que va proclamar en temps de guerra tingui la seva plasmació perdurable en la Constitució. El procés és llarg, les discussions infinites, les maniobres tosques o subtils, però per fi l'esmena aprovada allibera Amèrica de la seva taca més negra o, per dir-ho com Walt Withman, “del crim més horrible dels coneguts de la història de tots els temps”. La fórmula és ben senzilla: “Ni esclavitud ni la servitud involuntària, excepte com a càstig per a un delictes, no existiran en els Estats Units.” Només ha calgut afegir dues ratlles al text de la Constitució. El senyor Rajoy no hi hauria volgut afegir ni coma.