Guinjoan íntim, íntim Guinjoan
M'arriba notícia de la festassa que hi hagué fa uns dies a Riudoms (Baix Camp), per presentar el llibre biogràfic Joan Guinjoan, íntim. Les arrels del compositor riudomenc, del qual són autors Anton Marc Caparó Pujol i Maria Eugènia Perea Virgili, i que ha editat el Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, que ja acumula, amb aquest, 27 volums publicats, tots dedicats a investigar, mantenir i difondre la memòria d'aquest tros de terra del Camp de Tarragona.
Rebo el llibre (els autors, que no tinc el gust de conèixer, saben, però, que sóc amic d'anys i panys de Guinjoan), el llegeixo i em retrobo –gràcies a la fraseologia guinjoaniana admirablement transcrita pels biògrafs, com era el seu propòsit– amb la gràcia i l'airositat lingüístiques amb què m'obsequiava, des de llavors i fins ara mateix, el músic i compositor quan el vaig conèixer, l'estiu del 1971 (a punt d'ajustar els seus 40 anys), a la redacció del Diario de Barcelona, on ell exercia la crítica musical, i en les nostres passejades sortint del Palau de la Música, quan em contava, justament, moltes de les coses que en aquest llibre es recuperen per al gran públic, començant pels familiars i amics del poble i la comarca que encara queden i per la gernació d'amics i seguidors que féu immediatament després de traslladar-se a la capital, a finals del 1952, per començar-hi una vida completament dedicada a la música, després d'una primera part –des del 1931, quan va néixer, fins a l'any que marxà del poble– abocada també per complet a la feina pagesa familiar.
Aquest volum –que té el suport de la Diputació de Tarragona, l'Ajuntament de Riudoms i l'Institut Ramon Muntaner, i que reprodueix a la portada un detall de la partitura La Rosa dels Vents, cantata composta el 1971– és un retaule complet (fotogràfic, documental i dialogat) de la infantesa, adolescència i primera joventut, totalment lligada al poble, del noi Guinjoan, entremaliat, viu, inquiet, llaurador entre avellaners i capturat ja pels sorolls (que va incorporar a la seva música) que desprenia la realitat de la terra, dels torrents d'aigua enfurismada, dels animalons, el cel i el mar.
Era el Guinjoan en estat d'èxtasi camperol, sense saber-ho. Aquest llibre ens ho explica, com cap altre dels dedicats a ell, gràcies, repeteixo, a la intuïció d'aquests dos joves riudomencs (paisans, per tant, del compositor), que van veure amb molt d'encert, el 2010, quan començaren a dialogar llargament a Barcelona amb el biografiat, que calia rescatar la prehistòria popular, rural i entranyable de la història posterior –urbana, acadèmica, viatgera i creativa– més coneguda de qui és considerat un dels grans compositors europeus des de la segona meitat del segle XX.
Tot això em satisfà molt, perquè sé, també de primera mà, el que li costà arribar a ser el que avui ja tothom (i més encara qui sap com van les coses en aquest món) reconeix. El músic sempre ha remarcat –i en aquestes pàgines es destaca més d'una vegada– que la tenacitat i l'austeritat amb què ha hagut d'actuar i viure per poder fer realitat el seu somni musical li vénen de la terra, que el va proveir d'aquest caràcter batallador, però també d'una humanitat plena de franquesa, bon humor i sentit comú admirables.
Amb poca gent com amb Guinjoan he rigut tan a gust a l'hora d'escoltar-lo: tant és que expliqui un acudit com que conti les coses que li passen, que sempre tenen un ressò del surrealisme agrari viscut a Riudoms. El llibre publicat en honor seu en va ple (de la vida familiar al mas a la vida social i religiosa, de la Guerra Civil als inicis musicals a Reus i, en fi, del festeig amb la que seria la seva esposa, Monique Gispert, el seu àngel tutelar, filla també d'un home d'art riudomenc, als seus primers temps de Barcelona i París) i, tant com la biografia d'un artista, és el retrat d'una època en els seus diversos estrats geogràfics: del poble menut a les grans capitals.
Aquest poble menut –que ja no ho és tant com fa 60 anys– haurà tingut el privilegi d'haver-hi vist néixer –a més de Gaudí i del Beat Bonaventura– aquest Homenot que porta un verb carregat d'avellanes i que, entre els premis i distincions que té, potser ja només li falta entrar sota pal·li a la catedral de Tarragona. No m'ho perdria per res del món.
