Els Ripoll de Torroella

Ens coneixíem des de feia més de trenta-cinc anys, ell en devia tenir dotze o tretze quan venia al Motel de Figueres amb el seu pare i Josep Pla. Sempre que ens trobàvem, tot i haver passat tants anys, sempre em parlava del record que tenia de “venir de petit a Figueres, on quedava parat de la manera com tothom tractava aquell home gran i espigat, amb boina permanent, important per alguna cosa que jo aleshores tot just endevinava".

Així em va parlar encara l'última vegada que ens vam veure, a Torroella de Fluvià, l'amic Carles Ripoll Borrell, que morí la setmana passada als cinquanta-un anys, una edat escandalosa i escandalitzant per morir-se. Tot i que aquest paper vol ser només un petit record sobre un gran bon home, he de dir que em sento solidari en el dolor al costat de tota la família, perquè tots el trobarem molt a faltar, en Carles.

A Torroella de Fluvià hi ha el Centre d'Estudis del Baix Fluvià, que depassa llargament els cinquanta anys d'història. És una entitat exemplar que durant la dictadura va haver de fer autèntics equilibris per sobreviure, i que sempre ha desenvolupat diverses activitats culturals de tota mena, estretament lligades i relacionades amb el país més immediat. Tot i tenir la seu en un petit poble, per l'entitat hi han passat notables personalitats, com per exemple Frederic Marés, Josep Pla, Joaquim Nadal, Tomàs Mallol, Maria Àngels Anglada, Ernest Lluch, etc. A la seu hi ha també un notabilíssim Museu del Pagès, que té uns inicis força curiosos. Eduard Ripoll, cosí del pare d'en Carles que va ser director del museu i les excavacions d'Empúries, sovint deia als Ripoll de Torroella: “Recolliu eines de pagès, que d'aquí a uns anys no en quedarà res!” I quan van instal·lar la seu del Centre d'Estudis a can Miqueló, decidiren que la planta baixa de la casa seria destinada a guardar tots els estris de pagès que van poder anar trobant, i avui és un autèntic museu de tema ben proper. En Carles Ripoll Borrell era el director d'aquest centre d'estudis, i exercia amb una dedicació i entusiasme no gens comuns. En sóc testimoni perquè vaig tenir ocasions de ser a Torroella amb la família, on el vaig veure treballar i entusiasmar-se amb aquesta feina cultural i de recuperació que tant estimava, i que li venia encomanada per la seva família. Adéu, Carles, i gràcies per tot.