‘Comment peut-on être catalan?'

Una de les paradoxes que ha generat la globalització és la tensió entre pols oposats de la identitat. Com més es generalitza la hibridació cultural i lingüística, més sembla sorgir la necessitat de pertinença. Com més cosmopolites, més localistes. La dualitat és un sentiment molt humà i no és pas aliè als múltiples interrogants identitaris que circulen per Europa. L'últim refugi de la identitat és la llengua materna (que és, també, la infància). Ho deia, l'altre dia, el professor Jaume Casals: “La llengua materna és la casa pròpia i no cal confondre-la amb un instrument de comunicació amb els altres.” Per a comunicar-nos amb els altres totes les llengües són bones: per a molts catalans, el castellà o l'anglès funcionen com a esperantos útils. Ara, la llengua materna és el bosc sagrat on hem entrat amb els ulls virginals de la infantesa i, per això, qualsevol aventura política d'afirmació nacional ha d'ajudar a preservar amb naturalitat els “boscos” lingüístics que han conformat l'íntima identitat dels seus ciutadans. Per a molts, a Catalunya, aquest bosc sagrat deu ser el castellà. El problema no és de llengües “oficials” sinó de “boscos sagrats”. A vegades, però, el prestigi social d'una determinada llengua és tan fort que l'individu està disposat a adoptar-la com a pròpia en un procés que, naturalment, li canvia la identitat. Hi ha hagut molts escriptors que se n'han anat a “viure” en una altra llengua. A París, el filòsof Cioran es preguntava amb desesperació “Comment peut-on être roumain?” (com es pot ser romanès?). El romanès matern era un obstacle per ser qui volia ser. Es va reinventar fins al punt de reescriure tota la seva obra anterior en francès per “ajustar-la” a la seva nova identitat: un escriptor francès. La renúncia al “bosc sagrat” la va haver de marcar en el nom, el símbol màxim d'identitat: l'Emil Cioran de Romania es va transformar en E.M. Cioran. Avui el debat obert a casa nostra passa per trobar respostes lúcides a la pregunta “Comment peut-on être catalan?”