Els ulls dels pares

Als que tenim més de quaranta anys la recuperació de les llibertats democràtiques ens va alegrar encara més l'adolescència i mai vam acabar d'entendre per què els nostres pares rebien aquell període d'esperança i d'obertura amb els ulls carregats d'escepticisme. Sempre vam atribuir-ho al fet que ells havien viscut la crueltat de la postguerra i la por del règim dictatorial i que això els havia injectat a perpetuïtat un temor comprensible i castrador davant tot el que significava canvis. No ens van acompanyar al nostre primer míting, ni tampoc van celebrar destapant cava que ja es podia anar a votar. Parlar de política a casa, veies que era fer-los patir. Quan la democràcia va arribar també als ajuntaments, a l'escepticisme s'hi va afegir la malfiança i, encara que no els vas sentir mai dir-ho de manera rotunda, endevinaves que conservaven, segurament a contracor, el pòsit del convenciment que en aquesta vida tot ha de canviar perquè tot segueixi igual. Aleshores et semblava que aquella era una actitud antiquada, pròpia dels que es giren d'esquena al món, i que al capdavall els teus pares no estaven a l'alçada de la transformació que tu vivies amb la mirava viva dels que volen menjar-se el món. Ara, el pas dels anys i de les campanyes electorals ha desgastat l'entusiasme amb què posaves la papereta dins l'urna i has assumit que la política, com qualsevol altra activitat humana, també és l'aparador de les decepcions. I quan a casa comparteixes el telenotícies amb el teu fill gran i escolteu que combatran la corrupció i signaran pactes solemnes segurament és ell, que comença a tenir edat de menjar-se el mon, qui veu els teus ulls carregats d'escepticisme.