Quan Auschwitz vol ser explicat
Per a Imre Kertész, els únics innocents d'aquesta experiència històrica són els que hi moriren, quan es plasmà “l'enfonsament universal de tots els valors de la civilització”
El proppassat novembre Imre Kertész anunciava la voluntat d'abandonar l'escriptura. Aprofitant el lliurament dels seus documents i manuscrits a l'Acadèmia de les Arts de Berlín, entitat que ha creat l'Arxiu Kertész, el Nobel de Literatura feia saber que deixa d'escriure, quan ha redactat tot allò que volia dir i ara només espera gaudir dels darrers dies que li doni la vida, acompanyat de la música (Bartók, Bach, Beethoven, Brendel...) i amb la seguretat que si es decideix a escriure alguna cosa “serà un regal del destí”. Als vuitanta-tres anys i amb un Parkinson galopant, té grans dificultats per poder lligar mitja dotzena de línies d'escriptura, tot i treballar en la revisió dels seus diaris, dels quals ara s'ha publicat la primera part, i, potser, dictar alguna frase per a la novel·la La darrera fonda, una obra en què fa uns anys està treballant i que ara sembla destinada a quedar inconclusa.
Tot i que en l'autoentrevista Dossier K l'autor afirma que no existeix una literatura de l'Holocaust i en el mateix treball es contradiu quan parla de la consolidació d'un corpus literari concentracionari, la veritat és que Imre Kertész és un dels màxims exponents d'aquesta literatura, quan tota la seva obra gira entorn de l'experiència que visqué, durant dos anys, als camps d'Auschwitz i Büchenwald, complementada per quatre dècades de vida grisa i castradora en un pis de vint-i-vuit metres quadrats en la Budapest comunista. De tot, sorgí el pessimisme d'una obra genial, on la ficció es barreja constantment amb la pròpia biografia, intentant explicar el perquè de l'Holocaust, per oposar-se a l'expressió tantes vegades repetida –i que l'autor posa en boca de diversos personatges de les seves novel·les– que “Auschwitz no té explicació”.
El nen que va deixar de ser home per convertir-se en el número 64.921 ha dedicat l'oportunitat de la seva segona vida a explicar que l'Holocaust no ha estat una anècdota històrica sinó un codi existencial, quan “al mirar una determinada línia de la història europea, analitzant-la des del punt de vista del teu saber a posteriori de com ha pensat i actuat l'home, la maquinària de mort creada per exterminar els jueus no suposa una gran sorpresa”. Per a Kertész, els únics innocents d'aquesta experiència històrica són els que hi moriren, quan es plasmà “l'enfonsament universal de tots els valors de la civilització” i, malgrat això, després es seguí mantenint “un antisemitisme nou i actiu, sustentat en el coneixement de la Xoà”.
I el pessimisme realista de l'autor hongarès dispara la preocupació del futur mentre parla de la crisi social i econòmica actual, quan “una crisi semblant fou la que facilità l'arribada de Hitler al poder, pel que haurien de sonar totes les alarmes, i això no passa: cal deduir que l'Holocaust no és present en la consciència dels polítics europeus”. Refugiat al barri berlinès de Charlottenburg, creu sentir un entorn amable i tolerant, quan es declara un europeu occidental tot i pertànyer al corpus literari dels “jueus de l'est”, un concepte que accepta i integra encara que no manté cap vincle religiós ni polític amb la qüestió jueva.
A Dossier K., l'autor declara que “el supervivent és una excepció, la conseqüència d'una avaria a la maquinària de la mort... pel que és fa difícil simpatitzar amb l'existència excepcional i irregular que significa la supervivència”. Han estat els supervivents els que han carregat amb el pes de mantenir la flama de la gran experiència històrica i ara el fet biològic n'esborra la presència física. És l'hora, com escriu Kertész, que la consciència espiritual substitueixi el testimoni directe dels protagonistes.
