Bistec

Ara que han trobat cavall a les hamburgueses angleses he entès per què, quan vaig viure a Anglaterra, vaig acabar a l'hospital desnodrit i amb el cap ensangonat per haver-me desmaiat i haver xocat contra un radiador. Havia acabat la carrera i, com que no tenia feina, vaig dir “per treballar de qualsevol cosa, vés a Anglaterra, que com a mínim aprendràs anglès”. Com que volia evitar els modernets que anaven a Londres de festa amb altres catalans o espanyols, i vaig llegir en una guia que Coventry era probablement la ciutat més lletja del Regne Unit, vaig anar cap a Coventry.

A l'oficina de treball vaig trobar feina en un geriàtric. Vaig preferir això que no pas treballar en un McDonald's o en un multicines, perquè la gent gran volen companyia i parlen a poc a poc i vaig calcular que podria practicar més l'anglès. Quan no treballava, anava a la biblioteca municipal. Recordo que vaig començar a escriure textos breus per al que llavors era El Punt. Els escrivia a mà i havia de comptar els caràcters d'un a un perquè a la biblioteca només t'oferien mitja hora gratis d'ordinador i internet al dia i havia de passar els textos ràpid abans no se m'acabés el temps.

Però tampoc no vull fer la impressió que era un pobre noi. El meu pare m'havia deixat una targeta de crèdit, que és l'acte d'amor paternal més gran que un fill pot imaginar, i patir, pròpiament no patia. Però, vaja, la vida era monòtona, el geriàtric era decrèpit i el menjar cada cop tenia menys gust. Per dinar menjava unes hamburgueses que feia una senyora en una paradeta al carrer i en què només posava ceba. Entre que cada vegada menjava menys i que potser a l'hamburguesa hi havia cavall, no m'estranya que un matí em desplomés com una fulla.

Per això vaig veure la llum del sol quan poc després vaig anar des de Birmingham fins a Carolina del Nord, a la universitat on m'havien donat una beca. La primera cosa que vaig fer en arribar als Estats Units va ser menjar un bistec. Des de llavors, cada vegada que en menjo em sembla que reprodueixo la sensació d'aquella primera queixalada. Ara potser en menjo massa, de bistecs, i, de fet, el metge, amb la satisfacció de qui fa la feina ben feta, ja m'ha trobat colesterol.

A l'assaig del 1989 “Il faut bien manger” ou le calcul du sujet, Jacques Derrida parla de menjar carn com una de les formes de construcció del subjecte racional, que assumeix el que anomena una posició “carnofalogocèntrica” i estableix una autoritat viril a través del ritual guerrer d'empassar-se altres animals. Derrida té raó, però el ritual carnívor conté un altre dilema. Menjar carn potser és un acte antropocèntric i bel·licós, però també és cert que la carn alimenta molt i que la carn fa sang. La sang de la vedella sacrificada, la sang del bistec al punt, nodreix el cos i, si se'm permet estiregassar la meva anècdota, fa que literalment el cos ja no vessi sang xocant de cap contra un radiador. El dilema, doncs, és que si bé d'una banda no hauríem de menjar carn si volem construir un món sense autoritat ni sacrifici, d'altra banda la guerra per la supervivència ens empeny a menjar carn per no perdre la sang pròpia.

No és aquest el dilema amb què ens trobem a l'hora de decidir si volem exèrcit o no per al nou estat català? Naturalment, tots subscrivim el manifest de Pau i Treva que vol un estat pacífic. Però, al capdavall, sabem que Europa ens protegirà –entre altres coses, de l'article 8 de la constitució espanyola que diu que l'exèrcit “tiene como misión defender la integridad territorial” d'Espanya. En qualsevol cas, però, farem bé d'establir una aliança diplomàtica amb els americans, perquè són una gent a qui, ja se sap, els agrada molt la carn.