El cinema doblat en català, del 1933 fins avui

Fernandel, el gran actor còmic francès de mitjan de segle XX, a vegades amollava una paraula en provençal en alguns dels seus films. El seu accent marsellès molt marcat era una de les fonts del seu èxit artístic i comercial i per això en feia un ús calculat. Aquestes minúscules injeccions de provençal m'encantaven: semblava català, i això, sentit a la televisió francesa, era com un miracle. Per això potser hi ha alguna lògica misteriosa i subterrània al fet que el primer film doblat en català tingués Fernandel d'actor principal: Draps i ferro vell (Bric-à-brac et Compagnie en versió original), un film de trenta-tres minuts realitzat per André Chotin el 1931, va ser doblat el 1933 sota la direcció de Magí Murià, director de teatre i de cinema barceloní. El doblatge, com a tècnica de difusió del cinema sonor, havia estat inventat molt pocs anys abans i a Catalunya un Comitè Procatalanització havia promogut una Setmana de Cinema Català al maig del 1933, evidentment al cinema Catalunya. Un anunci de La Humanitat prometia als futurs espectadors de Draps i ferro vell: «Hi riureu des del començament fins al final», mentre que un crític anònim d'El Be Negre, més sarcàstic, afirmava que el film era tan realista que «no solament resulta sonor sinó pudent i tot» i que els actors «hi parlen tant que més que doblat sembla triplicat».

Aquest film es pot veure a Youtube i n'aconsello la visió, almenys dels primers minuts, ja que és veritablement fascinant sentir el català parlat als anys trenta, un català fet i fet no gaire diferent del d'ara, excepte en l'ús prou generalitzat del vós –«Si us ve gran, us hi feu un plec!» que domina el vostè –«Estigui boneta, senyora, estigui boneta!»–, i en tocs costumistes: «Mosso, un xarop amb aiguarràs!» Un film que provoca nostàlgia però una nostàlgia molt particular, dolorosa, perquè no és la nostàlgia d'allò que va ser sinó d'allò que hauria pogut ser. Modest, mal girbat i previsible, aquest vodevil carrincló anunciava la consolidació d'una Catalunya lingüísticament normalitzada i tecnològicament moderna. És un exercici va o, si més no, purament literari imaginar què hauria passat si Franco hagués perdut la guerra, però és difícil no sentir un pessic d'impotència en veure aquests indicis d'una normalitat estroncada pel feixisme. Com hauria estat bella una Catalunya tan banal que tots els films còmics del món hi haguessin estat doblats en català.

Avui, per sort, tenim la llei del cinema de Catalunya, que ho ha resolt... Però no, no sembla haver resolt res. Aquesta importantíssima llei existeix, va ser aprovada al Parlament el juny del 2010 amb cent disset vots a favor (CiU, PSC, ICV, ERC) i va entrar en vigor el 2011 però sense que es publiqués el reglament que permet fer-la efectiva. Vuitanta anys després de les primeres paraules en català de Fernandel, veure un film doblat en català és encara una raresa i, en algunes ciutats, una quasi utopia. La indispensable normalització social que representa el doblatge en català ha estat combatuda amb campanyes vergonyoses per gremis espantats per la novetat (a finals dels anys vint, els mateixos gremis eren espantats pel cinema sonor) o clarament manipulats per empreses d'ideologia postfranquista. I així, si Fernandel visqués avui i continués la seva carrera, seria tan o més complicat com el 1933 sentir-lo doblat en català. De debò, resulta insuportable veure com en un país vocacionalment modern i obert al món com Catalunya no només els trens d'alta velocitat arriben a ritme de cargol tísic.