El gos mort

A començaments d'aquesta setmana a George W. Bush se li va morir el gos. Es deia Barney, era un terrier francès, molta gent el coneixia perquè fa un temps els Bush van publicar uns vídeos a internet on ell era el protagonista. “Laura i jo perdem un amic”, ha escrit Bush. I també: “Barney va protegir l'entrada sud de la Casa Blanca com si fos un agent del servei secret.” En fi. En moments així, a la gent li hem de perdonar moltes coses. I, a més, d'agents del serveis secret se'n parla molt més que no se'n coneixen. Dubto, doncs, que ara en surti un a la llum pública per dir que l'ha ofès que el comparessin amb un gos. En tot cas, Bush i Laura, la seva dona, han rebut més de 35.000 missatges de condolença. I és que, en general, la gent tenim bones intencions quan a algú se li mor el gos, fins i tot en tenim quan un dels afectats ha estat president dels Estats Units i el gos mort, inquilí de la Casa Blanca. Bush va dir una altra vegada parlant de Barney que era “el fill que li hauria agradat tenir”. Molts altres que tenim un gos també el veiem com si fos un més de la família, encara que, en el moment de dir-ho, sovint ens fa l'efecte que quedaria un xic fort dir que sentim la pèrdua d'un gos amb la mateixa intensitat que si se'ns hagués mort un familiar. Deu ser per això que Bush ha optat per dir que ell i la seva dona han perdut un amic. Per això i perquè els gossos tradicionalment han estat sempre –els millors– amics de l'home, i no els cunyats, els oncles o els cosins de segon grau. Els altres –vull dir els altres amics– ja ho entendran. Ni que sigui perquè ser cunyat, oncle o cosí de segon grau d'algú és una cosa molt concreta, mentre que ser amic és molt relatiu. Es pot ser “amic”, es pot ser “amic amic” o es pot ser “un amic d'aquells”, que és una manera de dir que s'és més que un conegut, però que no es té amb la persona amb qui es comparteix l'amistat la intimitat que hi pot arribar a tenir un gos. Sí. I qui no ens entengui potser és que és realment de la família.