El pragmatisme

Quan el cardenal Richelieu arriba al poder, al final del regnat de Lluís XIII, l'enemic de França és la dinastia dels Habsburg, emperadors d'Àustria i reis d'Espanya, les primeres potències europees del moment, que envolten França pel nord, l'est i el sud. França necessita l'aliança amb els estats protestants d'Alemanya per contrarestar la força dels seus enemics de Viena i Madrid i evitar així estar condicionada per aquells. La “raó d'estat”, estratègia invocada per Richelieu, posa per sobre la religió l'interes de l'estat i això el porta a desenvolupar una aliança revolucionària al segle XVII. Mai abans s'havia fet, perquè els poders polític i religiós havien estat sempre indissolublement units. Cap dels sobirans Habsburg, ni Ferran II d'Àustria ni Felip III d'Espanya, són capaços de saltar per sobre d'aquest principi i això dóna a França, a través de la guerra dels trenta anys, la força necessària per esdevenir, amb Lluís XIV, el primer poder europeu.

Va ser un protestant holandès, Guillem III d'Orange, que arriba a ser rei d'Anglaterra després de la revolució de 1688, el que defineix com a pràctica política del Regne Unit l'equilibri de poder, és a dir l'aliança amb els estats europeus enemics de la primera potència en cada moment, als segles XVII i XVIII França i als XIX i XX Alemanya. Guillem III va enviar tropes a Bèlgica per evitar que Lluís XIV l'envaís i condicionés la independència als Països Baixos acostant el perill francès a la costa del canal. La mateixa reacció va conduir el Regne Unit a entrar a la guerra per defensar Bèlgica quan la va envair Alemanya al 1914.

En certa ocasió Guillem III va dir als seus col·laboradors que era tan anti-Borbó com hauria estat antiespanyol
i austríac si hagués viscut un segle abans, quan aquests països eren la primera potència europea. És una posició política pragmàtica, deslligada de qualsevol ideologia, el que guia la política britànica de manera estable des de llavors fins avui.

Acabades les guerres napoleòniques, Rússia, Àustria, Prússia i el Regne Unit varen pactar un ordre a Europa per estabilitzar els estats i evitar una revolució que com la francesa de 1789 pogués subvertir-lo. Es tractava de seguir uns principis que harmonitzessin la justícia i el poder i mantinguessin l'statu quo polític. L'equilibri de poder redueix les oportunitats de recórrer a la força i el sentit de la justícia redueix el desig de fer-la servir. Aquest pla proposat pel primer ministre britànic Pitt va ser seguit al peu de la lletra pels aliats i Europa va tenir un període de pau de mig segle. Quan es va presentar a ratificació del Parlament de Westminster, aquest el va refusar i no va autoritzar que el govern fos més que observador a l'aliança, considerava que era un excessiu compromís polític...

Les declaracions i les accions dels polítics britànics per més de tres segles són estables en una política únicament al servei dels interessos de l'estat. El secretari d'Estat Caning manifesta, al 1821, “no suposem amb arrauxat esperit novel·lesc que nosaltres sols podem regenerar Europa”, i lord Palmerston, el seu successor, al 1856, “quan la gent em pregunta quina és la nostra política, l'única resposta possible és que ens proposem fer el que millor ens sembla, segons l'ocasió, tenint com a única fita els interessos de la nostra pàtria”, o el premier Gladstone, al 1890, “Anglaterra ha de conservar a les seves mans els mitjans per fer front a diverses situacions segons es presentin, no haurà de coartar ni limitar la seva pròpia llibertat d'elecció per declaracions fetes a altres potències”.

L'única diferÈncia en aquesta política era la visió dels liberals, que volien compromisos no estables que s'haurien de prendre quan fossin estrictament necessaris, i la dels conservadors, que, contràriament, volien compromisos estables que permetessin a la Gran Bretanya forjar aliances en benefici propi.

El plantejament del primer ministre Cameron en relació amb Europa és tàcticament intel·ligent i estratègicament coherent amb el passat. Planteja un referèndum a cinc anys i això li donarà força per renegociar la permanència de la Gran Bretanya a la UE quan es revisin els tractats en el termini de tres anys. Pot donar lloc a un nou status per a aquells estats que, no participant a l'euro ni a la integració política que això necessàriament generarà, els permeti estar al mercat comú sense necessitat d'acceptar una transferència de sobirania a la UE que els estats de la moneda única necessitaran. És perfectament possible que si aquesta via s'obre pas per al Regne Unit hi hagi altres estats com Suècia, Dinamarca, la República Txeca, Polònia, etc. que puguin optar per aquest tipus d'associació, la qual cosa li donaria força per a la negociació amb la Unió i el posaria en una posició de lideratge en relació amb aquest grup d'estats.

El problema per Al Regne Unit és que per la política de separació i equilibri respecte d'Europa que tradicionalment ha fet necessita una dimensió i poder econòmic que avui no té. Ja no existeix ni l'Imperi i les colònies, ni la Commonwealth i, per tant, necessita aliats, inevitablement europeus, per ser un contrapès creïble. La situació en relació amb els EUA no és tampoc fàcil perquè aquests volen mantenir un pont amb Europa i el Regne Unit pot fer aquesta funció només si en forma part. No és probable, doncs, que els EUA donin suport a la separació del Regne Unit d'Europa però sí a l'associació amb un status diferenciat.

Hi ha part de la població britànica que no vol integrar-se a una Europa que perceben burocràtica amb un domini creixent d'Alemanya en l'àmbit econòmic que es traduirà inevitablement en polític en el futur: la crisi ha demostrat que per mantenir l'euro es necessita més unió política. Per donar sortida a aquesta voluntat no hi ha més alternativa que un referèndum. Si no es fa es mantindrà el debat obert sense cap avantatge domèstic ni polític ni social. És cert que aquest compromís de Cameron li dóna un argument per guanyar les properes eleccions generals, tots aquells que estiguin contra continuar a la UE votaran als conservadors, però també li dóna força i raons per renegociar la permanència a la UE.

S'ha d'acceptar que ningú està obligat a mantenir-se a on no vol estar i és lògic per al Regne Unit ser coherent amb la pròpia política dels darrers tres-cents anys, però hi ha nombrosos interessos que justifiquen la permanència a la UE, el mercat comú, la importància de Londres com a centre financer, la relació amb els EUA... Paradoxalment cal per part de la UE negociar amb pragmatisme britànic la permanència. No fer-ho pot suposar la ruptura o privilegis per al Regne Unit injustificats i contraproduents.