Adesiara

L'adverbi que fa avui de títol era, fins fa poc, un mot ben viu. Caigut ara en desgràcia, com tantíssims altres, pel fet de no correspondre's automàticament amb un de la llengua dominadora. Cosa que el fa mereixedor –als ulls de verinosos, babèlics i sabotejadors varis de l'idioma– de l'estigma de submissió a un llenguatge “noucentista”, “estrafolari”, etc.

Però ni aquest retret té la menor consistència ni la present columneta va de com refutar-lo. Sinó que allò de què aquí es tracta és de l'empresa de Martorell que n'ha fet el seu nom: l'editorial Adesiara. Exemple de com, amb empenta i coneixement, és possible, sense estirar més el braç que la màniga, oferir productes culturals, en forma de llibres ben editats, capejant crisi i tirant endavant.

El catàleg d'Adesiara fa ja a hores d'ara patxoca: per tal com és variat i oportú, amb títols susceptibles d'interessar un públic heterogeni. Textos de la saviesa grega arcaica alternen amb documents fundacionals de la filologia o amb la literatura excessiva d'un Sade i la pionerament descordada de la Fanny Hill. Els monòlegs d'un Rusiñol hi van de bracet amb la revolta d'un Pous i Pagès. I la poesia d'un Trakl comparteix col·lecció amb la prosa d'un Dostoievski.

Ara hi han reeditat, de Joaquim Miret i Sans, Sempre han tingut bec les oques (1905-06). Una expressió, aquesta, que cal entendre no en tant que afirmació de comunitat universal en l'espai (com fan Aguiló i Farnés), sinó en el temps. A tall, doncs, d'enèsima glossa del Nihil novum sub sole de l'Eclesiastès (1,9) i de com és fals que qualsevol temps passat fou millor (ibíd., 7,10).

L'exhumació duta a terme a començaments del XX per Miret d'actes judicials dels segles XIV i XV (casos de corrupció i de prevaricació, d'abusos senyorials i d'alcavoteria, de sevícia i de violació) ens ajuda a relativitzar el present. Convé que adesiara ens ho recordin...