Caldrà fer front als obstacles

Dos mesos després del 25-N, o de les eleccions parlamentàries, en les quals el poble català va refermar la voluntat expressada en la magna manifestació de la Diada, observem polítics (també partits), grups mediàtics, agrupacions empresarials i més d'un lobby d'interessos opacs que, amb gran cinisme i manca d'ètica democràtica, pretenen obviar a la voluntat popular, amb la intenció de fer fracassar el procés sobiranista. Alguns pertanyen al partit més desprestigiat i amb més presumptes corruptes d'Europa (cas Gürtel, Bárcenas, etcètera), que tot i així tenen la poca vergonya de seguir en el govern, perjudicant els ciutadans i imposant lleis que afavoreixen uns interessos obscurs (tot al revés del que havien promès en campanya electoral). Els del mateix partit a casa nostra, tot i els pocs escons i el totalitarisme dels seus coreligionaris, ens volen donar lliçons de democràcia i fer-nos creure, hipòcritament, que ens cal estar units a Espanya... Deu ser perquè puguin seguir espoliant-nos (?).

No cal dir que A aquests segments de la societat, polítics o no, els és rendible adherir-se al nacionalisme espanyol de dretes o d'esquerres i s'acullen a la legalitat constitucional, més que a la legitimitat democràtica (la que recau, només, a la voluntat majoritària de la ciutadania), la qual el 25-N passat va expressar voler exercir el dret a decidir el futur dels catalans. El nacionalisme hispànic, però, evidencia que és contrari que altres nacionalismes puguin contradir el que dicta la metròpoli i, menys, que pretenguin exercir drets als quals ells són contraris. La resposta del govern de l'altiplà castellà no s'ha fet esperar: recursos contra tot al Constitucional, asfíxia financera, ofensiva contra la llengua i la cultura i aplicació de lleis que posin fi a la nostra autonomia econòmica, per així minar la nostra voluntat sobiranista. Aquest és el “tracte afable” amb què pensen mantenir-nos sotmesos a les seves dèspotes arbitrarietats.

Si bé l'agressivitat del centre peninsular està tendint a nivells predemocràtics, també preocupa, i molt, la crisi interna en alguns partits dels anomenats de tradició catalanista. Tot i que la del PSC estava cantada des que Pere Navarro, renegant del catalanisme fundacional del partit, es convertia en subaltern de la molt ambiciosa i espanyolista Chacón, la crisi es va visualitzar en la sessió del Parlament del 23 de gener passat, quan 5 dels 20 diputats van desobeir les directrius del PSOE, que els exigia estricta fidelitat a la legalitat constitucional (malgrat tolerar-los que segueixin reivindicant el federalisme, perquè és conscient que la legalitat el matarà abans de néixer...). La d'Unió, malgrat els esforços per dissimular-la, és la més preocupant, per les contínues discrepàncies i provocacions del seu líder, en Duran i Lleida.

Les seves crítiques al procés sobiranista són una deslleialtat a CiU i al poble de Catalunya, que requereixen una diàfana clarificació, car hom es pregunta si la controvertida actitud té quelcom a veure amb els interessos del lobby financer (La Caixa) i l'empresarial (Foment), contraris al procés sobiranista. A Josep Antoni Duran i Lleida no se li recrimina que no sigui independentista, sinó que faci ús del seu poder dins de CiU tot esgrimint un estratègic confederalisme (més mort que el federalisme) per fer fracassar el dret a decidir. Convergència haurà de posar fi a aquesta hipòcrita actitud, car el més preocupant no és que estigui perjudicant CiU (el casos de corruptela, Pallerols i d'altres, i el darrer baròmetre d'intenció de vot, que indiquen una pèrdua de 8/10 escons, en són una prova), sinó que a la ciutadania la neguiteja que l'esmentada actitud podria malmetre la voluntat sobiranista dels catalans i catalanes, cosa que seria imperdonable i molt més si fóra per la irresponsabilitat d'un polític que fa ostentació de ser catalanista.