Gabriel Ferrater: temps

“Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa”, resa la Cambra de la tardor del poeta, lingüista, matemàtic, crític i professor d'universitat Gabriel Ferrater (Reus, 1922- Sant Cugat, 1972). El poeta del pas del temps és, de fet, el poeta que investiga la inutilitat de retenir-lo. La cita anterior conté un magistral joc fonètic: dos amants, closos dins la cambra, conjuguen l'escalfor del desig amb la força indomable del pas de les hores. Ferrater no pertany al “realisme històric”. En defuig i es declara “poeta de l'experiència”. Entenguem-lo: no es dedica a dir les vegades que va a defecar, sinó que s'afanya a transcendir l'anècdota (viscuda o no) per fer-la categoria humana. La vida quotidiana és el pretext per escriure (com Auden, Hardy, Eliot, o Graves) “la vida moral d'un home ordinari com ho sóc jo”. La seva és una poesia eròtica sense subterfugis, com Vinyoli però amb menys metàfora i més carn. Ferrater recull la seva obra a Les dones i els dies, un títol que engloba els llibres Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, i que fon els seus dos ponts literaris: el sexe i el temps (sovint enemics perquè els cossos tenen memòria). L'amor sexual és poètic per tradició: Ferrater no innova, en això, ans recobra una lírica medieval molt més lasciva. Sartrià, el temps també amara objectes i persones, i desencisa. Dones i temps són u: a través d'elles (sempre joves) el temps no creix. La de Gabriel Ferrater és una poesia que empra un llenguatge natural per a manifestar-se, un dir que ben bé podria sortir d'una xerradissa de carrer. El poeta que escriu com parla vol treure la poesia de l'otomana del postsimbolisme. Però Ferrater no és simple: amb el sedàs del seu pensament, la quotidianitat muda en literatura. La ironia, la ficció, la versemblança i l'ambigüitat frenen el cor, la nuesa del jo. N'admiro els diàlegs entre les personalitats que habiten en un mateix, la idea de la dona com a “salvadora” i un vers bestial: “No sóc sinó la mà amb què tu palpeges”.