Suïcidi

La mort és sempre un fet tràgic que deixa les persones properes al difunt amb el cor trencat. Quan aquesta és, a més a més, inesperada i prematura, se't col·loca un pes al pit i un sentiment de ràbia i d'injustícia que fa que hagi de passar molt de temps per recordar sense que se't trenqui l'ànima.

Ara bé, n'hi ha una que, pel que té d'estigma públic, et fa trontollar tota la teva vida i no te'n surts mai més.

En les darreres setmanes, algun conegut de conegut s'ha suïcidat. Aquesta és l'única mort que en la nostra cultura, hereva, absolutament, de la mentalitat judeocristiana, és vista i percebuda, fins i tot pels ateus o agnòstics més declarats, com un pecat. Un fet terrible i socialment molt mal viscut que fa sentir culpables tots els qui envoltaven el finat. És la desaparició que no pairàs mai. La més inexplicable. La que et deixa més perdut i que et buida, sense remei, l'ànima.

I perdonin, però a mi em sembla que això no val. És injust i gratuït que, per més terrible i incomprensible que ens resulti als altres que algú s'hagi volgut treure la vida sense que hi hagi hagut res del que tenia aquí que hagi pogut doblegar la voluntat del protagonista, els qui l'envoltaven, plens de preguntes sense resposta i inculpatòries, deixin, també, de respirar.

Jo he tingut la immensa sort, l'enorme sort, que cap dels meus morts (que jo sàpiga) s'hagi suïcidat. Dic la immensa sort, perquè la sensació d'haver-te equivocat, el remordiment respecte d'allò que has fet o has dit, o d'allò que no has fet i no has dit, ha de ser tan horrorós que em falten les paraules per descriure'l. I això no està bé. No hi ha dret que els qui es queden hagin de viure amb aquesta xacra emocional tota la seva vida.

Els pares, germans, amics, fills, amants o marits dels suïcidats no haurien de sobreviure condemnats al dubte, a la por i al sentiment de culpa que els arrossega. Hi ha altres cultures i maneres de percebre el suïcidi que no condemnen els éssers estimats que faran el dol, a l'estigma, i a la tortura de la qüestió eterna del perquè.

Ja sé que és molt i molt difícil, (pensar a trobar-t'hi et fa posar la pell de gallina), però, si tothom té dret a voler deixar de viure pel motiu que sigui, els altres haurien de rebel·lar-se contra el dolor que els ofega per tal que la decisió aliena no els condicionés la resta de la seva existència Si no és així, és tan injust...