Revulsius a l'ensenyament
En etapa de retallades es plantegen força dificultats per esbrinar horitzons que siguin incentivadors per mantenir i millorar els ànims dels empleats públics. Això és particularment complex en activitats de poc valor afegit en què la motivació extrínseca –la retribució– ho és tot, ja que el treball en si mateix no és enriquidor per a qui el fa, ni té el reconeixement social dels qui en són beneficiaris.
En els àmbits, però, de la gestió del coneixement –tals com l'assistència sanitària o l'ensenyament– altres aspectes també motivacionals, com són els intrínsecs –que autosatisfan– i transcendentals –que ens fan partícips d'una missió més àmplia– haurien d'aportar molt més valor en un moment que només es parla de retallades i de diners. A l'educació, part d'aquests beneficis estan coartats per una excessiva intervenció dels poders públics, que resten autonomia i capacitat de decisió a les direccions de les escoles i als mateixos ensenyants. Més enllà de la suposada autonomia de càtedra, ha estat tradicional la interferència de les autoritats educatives d'aquí i d'allà en entrar a la cuina del treball del docent i en l'encapsulament excessiu del discent. Per això, com ja ha passat a la sanitat, són molts els professionals de veritat que a l'ensenyament volen sentir-se com quelcom diferent del personal per compte d'altri que impregna la funció pública estatutària i mostren voluntat d'acceptar responsabilitat a canvi d'una més gran autonomia en com s'assoleixen els objectius d'escola o centre educatiu des de la base de compartir voluntàriament un projecte de direcció consensuat amb el claustre.
Diferents estudis destaquen que a molts països de l'OCDE aquesta és una tasca ja engegada que mostra, a més, millors resultats per a l'alumnat en aquells casos en què la direcció dels centres educatius amb la col·laboració dels mestres han agafat les regnes del govern de les seves escoles i instituts. Això contrasta amb la realitat de bastants dels nostres instituts en els quals tradicionalment ningú s'ha volgut responsabilitzar de tasques de comandament, amb directors que poden altrament ésser nomenats per la conselleria perquè ningú ho vol ser, en favor dels més antics, menys controvertits i més propers a la jubilació per allò de tenir-hi menys a perdre. I és clar, qui vol si no assumir responsabilitats col·lectives per una retribució minsa, sense formació específica ni l'estabilitat pròpia de lideratge aliè al compromís polític i amb el temor afegit que en el cessament del càrrec el nou entrant revengi, desfaci i comprometi l'acció, vista com a personal, del directiu anterior?
Aquest estat de coses l'hem de canviar entre tots. La conselleria ha començat a intentar-ho però amb una estratègia més dirigista que facilitadora de l'autogestió dels professionals. Però en tot cas ha de continuar oferint formació per professionalitzar millor la tasca d'aquests docents amb vocació per la gestió. Se'ls ha de facilitar suport amb una mena de gestors interns residents (emulant el cas del MIR a la sanitat) que ajudin en costos i avaluacions de programes, amb la finalitat de facilitar l'assoliment dels objectius del centre i millorar l'eficiència interna en la gestió dels recursos. La implicació dels consells escolars en la selecció dels educadors formats per a directors els ha de fer acceptables per al claustre com a garantia de bon funcionament per al finançador. Probablement aquesta hauria de ser la primera tasca del director seleccionat si no s'ha fet ja abans. També convé que els incentius donin una carrera directiva extensa a aquests gestors vocacionals de l'educació i dels centres educatius instrumentats. És un avantatge del sistema educatiu públic poder afavorir carreres que sobrepassen els centres de destí, amb reputació que s'expressa en la capacitat de fer que els millors gestionin, allà on són cridats pels propis col·legues i/o per la pròpia autoritat educativa, per tal que actuïn com a revulsius de centres més complicats en els quals sols no se'n surten.
Per a cada destí cal mostrar un projecte educatiu específic al centre que el faci atractiu. I és la pròpia comunitat escolar qui ha d'esperonar aquests responsables, en primer lloc, de manera que derivin de la seva autoritat (no tan sols d'un nomenament que pugui ser més o menys polític sinó d'una reputació aconseguida partint de la base que els centres, gestionats amb l'autonomia dels propis ensenyants, mostren millor les potencialitats que té l'educació, i els bons educadors, per canviar el món.