Maniobres brutes
La corrupció i les pràctiques mafioses (dossiers, espionatge, xantatge) semblen haver arrelat profundament en la vida política espanyola i catalana. Això no vol dir que tots els polítics siguin iguals. De fet, la gran majoria són persones honrades que dediquen esforços i treball al servei dels ciutadans i que, per tant, mereixen tot el nostre respecte. Tanmateix, els esdeveniments dels darrers dies porten a una greu desconfiança envers els aparells dels principals partits i minen la credibilitat de les institucions. I això, sens dubte, és greu, molt greu, perquè fora del sistema democràtic no hi ha vida política, ni llibertats.
Fa mesos que es sospitava que les forces de seguretat de l'Estat espanyol estaven incrementant la seva presència a Catalunya i que, a mesura que avancés el procés pel dret a decidir, enfangarien la vida política catalana, especialment la dels partits i dirigents que donen suport a aquest procés. Ara ens assabentem que el CNI ha intensificat els seus efectius a Barcelona i, paral·lelament, esclata el cas de Método 3 que implica diversos partits que suposadament havien contractat els serveis de l'agència de detectius per dur a terme activitats que voregen la legalitat o, potser, fins i tot, la desborden. Les actuacions del CNI sempre són inquietants. Segons explica Jesús Palacios, en un llibre que cal rellegir aquests dies (23-F: el golpe del Cesid, 2001), mai va quedar clar si un sector del precedent del CNI propicià o donà suport a l'intent de cop d'estat del febrer de 1981 o ajudà al seu desmantellament. També són encara properes les escoltes il·legals portades a terme per l'agència d'intel·ligència durant el darrer govern de Felipe González.
Però ara sembla que s'ha anat molt més lluny i que no és només el CNI qui actua a la capital catalana, sinó que els mateixos partits –si més no els més importants– que haurien de vetllar per la salut democràtica del país es dediquen als “jocs de patriotes” i que s'ha desfermat una mena de guerra de tots contra tots per veure qui empastifa més. Cert o no, aquesta és en tot cas la percepció que arriba als ciutadans a través dels mitjans de comunicació i dels nous esdeveniments que es coneixen un dia darrere l'altre. I, és clar, més enllà de les evidències o dels desmentiments i més enllà també de les actuacions judicials per depurar responsabilitats predomina la sensació que estem davant d'una crisi política de magnitud i calat desconeguts. La pèrdua de confiança en les institucions i el sistema polític augmenta cada dia una mica més i hom acaba per preguntar-se quina és la finalitat de tot plegat.
Una primera resposta és que l'afer de l'espionatge està tapant aquests darrers dies les implicacions i derivades del cas Gürtel-Bárcenas, des del punt de vista institucional el més important de les darreres dècades ja que imputa el que ha estat tresorer del partit del govern espanyol, i dilueix altres imputacions que apunten a la Casa Reial. D'altra banda, s'ha deixat de parlar de la crisi econòmica que afecta centenars de milers de ciutadans i que no sembla tenir final i segueix destruint dia darrere dia el teixit productiu de Catalunya minvant així les possibilitats de recuperació. I last but not least contribueix al descrèdit de l'aposta pel dret a decidir donant una imatge de Catalunya com la d'un país corcat per la corrupció i per la guerra bruta i el pacte de silenci –omertà– entre partits. Ras i curt, cal exigir una investigació en profunditat i una ràpida resposta judicial als casos que aquests dies estan damunt de la taula, i cal també un compromís dels partits per depurar responsabilitats polítiques, més enllà de les responsabilitats judicials que es derivin en el seu moment, abans que el fangar acabi per ofegar les institucions i les llibertats.
